lunes, 13 de abril de 2009

Segona Pringada o Cantal Patagònic

Al mes de febrer teniem prevista un altre sortida de cap de semana en colla a una zona de cascades de glaç a França: EL CANTAL.

Feia temps que teniem ganes d’anar a aquesta agradable i bonica zona del Massís Central francés. Haveim vist fotos en revistes, webs i alguns amics tambè havien anat, així que , com diuen al futbol: “aquest any sí”.

En aquesta ocassió la colla va arrivar fins a les 20 persones (3 nens inclossos), però el temps d’aquest hivern boig , va decidir desencadenar un temporal quasi patagònic just aquell cap de semana. Ja l’arrivada va ser tot un sidral amb una forta ventisca a la zona d’autopista mes propera al poble al que anavem. Però on de veritat vam veure com pot ser un temporal similar a escalar a la Patagònia, va ser el dissabte quan, amb una moral tan indestructible com el mal temps que feia, vam decidir apropar-nos igualment fins a les cascades.

Tapats fins a les orelles, vam fer una cómoda però dura (pel mal temps) aproximació. Tal com anavem arrivant, ens anavem quedant a peu de cascada en funció del grau de motivació. Com que en el meu cas era molta, amb en Toni Gómez i en Xavi Pérez Gil, em vaig penjar d’una de les cascades més estétiques de la zona(Coco and Co).

Ja al primer llarg vaig veure del que anava el “percal”. Mur força verticalot entaixonat d’una capa de neu apretada pel vent, però d’una consistència que feia suar a pesar de l’intens fred que teniem a sobre.

Amb més moral que seny, vaig anar guanyant metres en unes condicions força precaries, fins que al dret mur final vaig recuperar una mica del seny oblidat. En aquell moment i en veure com el piolet entrava fins a la creu (tot i els -10º), els peus millor no definir-los i els cargols eren un element decoratiu, vaig decidir fer cas als meus companys de sota que em deien que baixès.

Montar un “avalakoff” per baixar va ser un altre poema ja que vaig haver de fer un gran forat fins a trobar gel prou consistent com per refiar-me de penjar-me d’ell. I això que no soc massa maniàtic en aquests casos. Quan vaig arribar a baix, les cares glaçades dels meus companys deixaven clar que això era una “majarada”.

La majoria de companys del grup, amb més seny, ja havien anat marxant cap el cotxe. Però no tots. Encara quedaven en Marcel, en Mimo i en Pere. Ells van trovar la única cascada que estaba prou enclotada com per poder escalar una mica (tampoc massa) protegits. Un sol llarg que van haver de lluitar-li al temporal i que els va deixar igualment glaçats.

En fí, en aquesta ocassió la sort no ens va acompañar, però el lloc ens va agradar prou com per tenir clar que volem tornar-hi. Això si, haurà d’ésser amb bona meteo ¡¡es clar!!

No hay comentarios:

Publicar un comentario