domingo, 7 de junio de 2009

Ecrins, els Alps oblidats

La veritat es que, desprès de fer el post de la sortida de l'1 de Maig als Ecrins, al blog de Desnivel, em fa una mica de mandra tornar a fer-ho en aquest blog un altre cop.

Com una de les motivacions d'aquest blog es intentar possar les ressenyes de les activitats, marcades sobre foto, doncs posso link al post del blog de Desnivel i afegeixo una ressenya feta expresament per a aquest, així com informació afegida:


Punt de sortida: LA BERARDE (1.720 mts)
Alçada del punt de vivac: 2800 mts)
Desnivell de la via Mayer-Dibona: 1.050 mts (des de la rimaia al cim)
Cim del Dome de Neige des Ecrins: 4.015 mts
Desnivell del descens (Dome de Neige-La Berarde pel Col des Ecrins): 2.300 mts

Potser estic re-descobrint aquest Massís un tant oblidat pels alpinistes de casa nostra.
La comoditat de massissos amb accessos mecanitzats i bons refugis a la base de les montanyes, a vegades fa que no ens fixem en aquestes ascensions que encara avui dia mantenen la solitut i la sensació de descoberta que van tenir els pioners de l'alpinisme.

Al menys jo, he gaudit molt d'aquest intent d'ascensió i de l'estil del mateix. M'agradarà tornar a intentar-ho... ¡¡¡si la meteo i les condicions em deixen!!!.

viernes, 5 de junio de 2009

Montrebei - Una escalada horitzontal


Montrebei i verticalitat son pràcticament sinònims, però hi ha alguna excepció. Com a comparses de les dues reines del Congost: les parets de Catalunya i Aragó, s'hi troben tot un seguit d'atractives crestes que s'escapoleixen de la tònica general de verticalitat quasi angoixant.


Dins aquestes, un parell d'enamorats de la zona (en Joan Urquiza i en Joaquin Olmo), van enllestir l'equipament de la més atractiva de les crestes del Congost i que ara porta els seus cognoms.

600 mts de sorprenent bona roca (poc normal en una cresta), amb trams esmolats i curiositats com ara el ràpel dins la gorja que separa la part final del recorregut o els ràpels equipats a totes les agulles, incloses les que es troben als laterals i fora de la línia d'escalada.

Feia temps l'Armand Ballart en va passar la ressenya i des de llavors que la teniem pendent.


Va ésser per celebrar un nou aniversari de l'Anton Fontdevila, que vam fer una escapada per escalar aquesta Cresta. Hi ha aniversaris que quan començes a fixar-te en els números que tenen al devant, agrada de manera especial celebrar-los amb una activitat que et faci gaudir.

Així va ésser que vam sortir de Barcelona vora les 7 del matí cap a terres aragoneses. Aprop de Tolva vam fer un bon esmorçar (hi ha coses imprescindibles) i ens fiquem a la pista en direcció a Estall. Per aquesta banda, els primers trams de la pista son força dolents, encara que desprès millora.
Un cop a Montfalcó, deixem el cotxe i seguim la cresta per continuar desprès el curiós camí descendent fins a l'inici de la via, on arribem desprès de fer una mica el "sanglar".

El primer llarg es el tram més vertical i difícil (V+, 6a). Tot i que hi han cordades que s'escaquejen i no el fan, jo crec que es un dels millors llargs de la via.


Desprès nomès cal anar a tota cresta, amb bona roca i seguint els parabols de la via.


Ara un ràpel, ara un tram esmolat, fins arribar a la curiosa escletja on cal rapelar per passar a l'altre costat i reprendre l'últim tram de la Cresta.





Un cop a dalt, retornem el primer tram del camí que hem agafat per baixar. Arribem al cotxe i cap a casa.

Amb l'Anton comentavem que si s'haguèssin de possar junts, la munió de ferros que aquesta cordada ha deixar intal·lats pel gaudiment col·lectiu, tant aquí com a altres llocs, segurament omplirien un camió. Per això el mínim que podem fer es dir-li: ¡¡GRACIES COMPANYS!!