martes, 21 de abril de 2009

ROC DEL BOC. Un racó oblidat a la Cerdanya

L’alpinista francès Gaston Rebuffat deia que una escalada s’inicia quan comences a somiar amb ella.

Però hi ha vegades que algunes escalades et venen de sobte, sense previsió, sense fer-te una imatge mental de com serà. I això ens va passar amb la bonica i quasi desconeguda escalada del Corredor Central al Roc del Boc o Malaza, a la Cerdanya Francesa.


Tot va començar un dissabte de finals del Març, a última hora de la tarde, desprès que Begoña escalés l’Espectre de Broken a la Serra del Cadí amb un grup dels “d'ex-combatientes” de les Estades per a Joves Alpinistes. L’endemà diumenge em tocava escalar a mi i alguns del grup no teníem clar a on anar. A la via Taixonera de la Serra del Cadí, ja no valia la pena anar-hi (un altre que se m’ha escapat aquest hivern). Ja de nit se m’acut trucar l’Alfons Valls (autèntic guru de la Cerdanya).Va confirmar que a la Taixonera no valia la pena i em va recomanar una via bonica, quasi solitària, de còmoda aproximació i dificultat moderada: “El Corredor Central a la paret Oest del Roc del Boc o Malaza”.

Aquesta vall propera al Circ del Cambre d’Aze, queda eclipsat pel seu popular veí, però amaga a les seves contrades unes vies força interessant. L’Alfons em va deixar anar: “el vam escalar ahir i és mes interessant que la Canal de l’Àliga del Cadí. A mes està en condicions perfectes. Neu dura al corredor i gel blau-verdós a les cascades”.

Amb aquests comentaris ja estava clar a on aniríem al dia següent…

Ens aixequem d’hora i anem en cotxe fins al poblet de Planés, just desprès de Sant Pere des Forcats. Deixem el cotxe al pàrquing de la Gîte d’Ètape: Orri de Planès i allà mateix comença un caminet pel bosc on cal seguir els cartellets indicadors a “l’Orri de Planès". També hi han marques de color groc en algunes pedres i arbres.
El camí està molt bé ja que és utilitzat sovint per “raqueters” i per tant la neu està perfecta per caminar.

En poc més de 2 hores arribem a l’inici del Corredor. Deixem alguns trastos que no portarem a la via i… cap amunt. La primera cascadeta d’entrada és molt fàcil i el fem sense corda, tot i que el gel està molt dur. Reunió de parabolts (oh, la,la!!, estem a França mes amisssss…).

El segon llarg és el més bonic de la via. La canal s’estreta fins a convertir-se en una “goulotte” que es va posant més dreta i amb un gel de pel•lícula fins a una nova…¡¡reunió de parabolts, oh, la, la!!.


Una altra cascada facileta i novament dos lluents parabols amb anella ens donen la benvinguda a una nova reunió. Campa de bona neu i uns 80 mts mes amunt: ¡¡tarari, tarari, els parabols també estan aquí…!! Ara som al peu d’una altre cascada de bon glaç. Desprès de la segona tirada, aquest és l’altre llarg més bonic. Novament la reunió de sobre, està equipada amb parabolts.


Campa de bona neu amunt, petit estretament amb una mica de gel, terreny mixt fàcil i… alehop!!, ja som a la cresta final. Per seguir fins al cim situat cap a a la dreta, cal fer una cresta que li dóna “ambientillo alpí” a l’ascensió.


Per baixar només cal continuar cap a la dreta, fins a trobar un ràpel equipar amb……… ¡¡¡efectivament!!!, un parell de parabolts amb anella!!!.

Finalment només queda baixar per un corredor que en diagonal cap a la dreta, porta quasi fins a l’inici de l'ascensió, on recuperem el material que hem deixat.

En fi, una divertida via, en un paratge poc visitat per alpinistes de casa nostra i que ens va passar desapercebut a les guies de la zona, editades pel Krestes (en català) i pels francesos P. Testas i T. Dulac (en francès).

miércoles, 15 de abril de 2009

IZAS-GAVARNIE, LA SETMANA DEL GEL EXPRÉS

IZAS
A mitjans del Març, ja vaig començar a estar una mica més lliure de feina així que, aprofitant que en Macel ara “té més temps lliure”, li vaig proposar una sortida exprés.
Volia anar a l’Històriad’Eau a Izas, que se’m resisteix. Tinc una mica de pega amb aquesta via ja que mes d’un cop m’han deixar “tirat” quan ja estavem pràcticament en marxa.
Vam sortir de Barna cap a les 8 de vespre d’un dimarts. Cap a les 12 de la nit, muntavem els matassos a la furgo d’en Marcel, a l’aparcament al costat de la carretera a Canfranc Estació. En aquest any de neu abundant, no es podia pujar amb cotxe fins al Col de Ladrones, així que hem de fer l’aproximació des de la mateixa carretera.
Dimecres ens aixequem amb la calma, esmorçem i cap a les 8 del matí començem l’aproximació a la Vall d’Izas. Com que la neu està dura (glaçada en algún tram), ens possem ràpidament al peu de l’Història d’Eau. No ho veiem clar. Els trams claus es veuen molt justos, el gel es blanquinòs i la temperatura està força per sobre dels 0º.

No dubtem en canviar de plans. Les cascades més enclotades es veuen amb gel blau, així que… cap allà!!. En Macel no ha estat mai a Izas, així que escalar la bonica Notre Dame segur que li agradarà.¡¡Encert total!!. La trobem amb un gel molt bó i unes formacions molt estétiques en forma de gran tobogant glaçat.

Per acabar de complertar el matí, escalem tambè Ruta Jacobea, facileta i amb bon gel per la dreta. Al ràpel la corda es traba i tinc que tornar a escalar-la, assegurat… ¡¡per un TiBlock!!.

Fem la tornada d’una tirada i a les 10 del vespre tornema ser a Bcn sopant amb la familia.

GAVARNIE
Un dia de descans i divendres a les 5 de la tarde sortim de Bcn camí de Gavarnie. Aquest cop vaig amb en Pep i en Marc que no han escalat mai a Gavarnie. Amb alguna aturada de camí, arribem a Gavarnie cap a les 12 de la nit. En Marc s’instal•la a l’altell que fa anys que tenim controlat al poble per tal de dormir. En Pep i jo dormim als matalassets del seu cotxe.
Dissabte, madrugón i amb les llums dels frontals ens enfilem cap el mur de Gavarnie. En Pep ha oblidat el seu frontal, així que portem 2 frontals per 3 persones. ¡¡Començem bé!!. Sort de la lluna que ens ajuda en l’aproximació. Decidim fer la clàssica Fluide Glacial a la seva estrena en les cascades de gel de Gavarnie. Tot i ser molt d’hora ja hi ha gent a la part de dalt del primer mur. Deuen anar a fer algún encadenament de diferents murs del Circ.

Encara de nit, en Pep comença el primer llarg i als pocs metres li surt un crampó de la bota. Porta els de Begoña i com que ella calça un 38 i ell un 45, la barra de graduar-los està al limit dels forats i s’arqueja fins que finalment surt. Penjat d’un cargol els arregla com pot i arriba a la primera reunió.
Per pujar, jo no porto frontal, així que vaig mig a les palpentes, il•luminat una mica nomès quan en Pep mira cap avall des de la reunió i quan en Marc mira cap amunt darrera meu.

A la reunió mirem de fer un “apaño” als crampons d’en Pep amb unes vagues primes per tal que s’aguantin millor. Comença el segon llarg camí de la columna directa, quan se li torna a sortir el crampó. Baixa fins a la reunió i li apretem mes els crampons a l’hora que perfeccionem el sistema de vagues. Resulta una mica xapuça però efectiu. D’aquesta manera supera el llarg vertical, ja amb llum de dia.

En Marc fa el tercer llarg, muntant una reunió força penjada i incòmoda, d’un avalakoff que ja esta muntat a la via, afegint algún cargol.


Jo faig els tres llargs següents fins el final de la via. El gel en general ha estat aceptable, amb trams bons però tambè amb trams dolents.

Anem fins a la linia de rapels propera a Frezzante, baixant tanquilament fins al peu del Mur. Hi ha força gent per les cascades. Inclús als Arceaux i algú volta tambè pel segon mur. Des de mig matí, cauen grans troços de gel de l’Overdose i de la banda de Thanatos.
Nosaltres tornem fins el cotxe i cap a casa d’una tirada. A les 11 de la nit del mateix dissabte estem sopant a casa amb la familia.
Han estat unes sortides “exprés”, amb molts kilómetres a l’esquena, però ja savem que “sarna con gusto…”

lunes, 13 de abril de 2009

Segona Pringada o Cantal Patagònic

Al mes de febrer teniem prevista un altre sortida de cap de semana en colla a una zona de cascades de glaç a França: EL CANTAL.

Feia temps que teniem ganes d’anar a aquesta agradable i bonica zona del Massís Central francés. Haveim vist fotos en revistes, webs i alguns amics tambè havien anat, així que , com diuen al futbol: “aquest any sí”.

En aquesta ocassió la colla va arrivar fins a les 20 persones (3 nens inclossos), però el temps d’aquest hivern boig , va decidir desencadenar un temporal quasi patagònic just aquell cap de semana. Ja l’arrivada va ser tot un sidral amb una forta ventisca a la zona d’autopista mes propera al poble al que anavem. Però on de veritat vam veure com pot ser un temporal similar a escalar a la Patagònia, va ser el dissabte quan, amb una moral tan indestructible com el mal temps que feia, vam decidir apropar-nos igualment fins a les cascades.

Tapats fins a les orelles, vam fer una cómoda però dura (pel mal temps) aproximació. Tal com anavem arrivant, ens anavem quedant a peu de cascada en funció del grau de motivació. Com que en el meu cas era molta, amb en Toni Gómez i en Xavi Pérez Gil, em vaig penjar d’una de les cascades més estétiques de la zona(Coco and Co).

Ja al primer llarg vaig veure del que anava el “percal”. Mur força verticalot entaixonat d’una capa de neu apretada pel vent, però d’una consistència que feia suar a pesar de l’intens fred que teniem a sobre.

Amb més moral que seny, vaig anar guanyant metres en unes condicions força precaries, fins que al dret mur final vaig recuperar una mica del seny oblidat. En aquell moment i en veure com el piolet entrava fins a la creu (tot i els -10º), els peus millor no definir-los i els cargols eren un element decoratiu, vaig decidir fer cas als meus companys de sota que em deien que baixès.

Montar un “avalakoff” per baixar va ser un altre poema ja que vaig haver de fer un gran forat fins a trobar gel prou consistent com per refiar-me de penjar-me d’ell. I això que no soc massa maniàtic en aquests casos. Quan vaig arribar a baix, les cares glaçades dels meus companys deixaven clar que això era una “majarada”.

La majoria de companys del grup, amb més seny, ja havien anat marxant cap el cotxe. Però no tots. Encara quedaven en Marcel, en Mimo i en Pere. Ells van trovar la única cascada que estaba prou enclotada com per poder escalar una mica (tampoc massa) protegits. Un sol llarg que van haver de lluitar-li al temporal i que els va deixar igualment glaçats.

En fí, en aquesta ocassió la sort no ens va acompañar, però el lloc ens va agradar prou com per tenir clar que volem tornar-hi. Això si, haurà d’ésser amb bona meteo ¡¡es clar!!

sábado, 4 de abril de 2009

Un Dragonet de Mar en un món glaçat

L'Ari es una Dragonet de Mar, apasionada per la muntanya. Un dia va voler ser alpinista i escaladora ... i glaciarista...

En aquest procès, he tingut la sort d'acompanyar-la en algún moment. Vam fer junts la seva primera via llarga en roca. Va venir als Alps per primera vegada amb les Estades de Joves Alpinistes i faltava el bateig de gel que fa temps li tenia promés.

La ocassió va venir als inicis de l'hiven, fent una sortida a les cascades del Pedraforca. Vam fer les clàssiques Il·lussions d'Hivern i Columna del Verdet, però a llargs ja el primer dia!!.

Al dia següent les va tornar a repetit, però ara amb la Begoña. Tambè van anar a llargs, mentres jo feia de cangur amb els nens a Saldes.

A la setmana següent (primers del Gener), ja vam anar a escalar mes "en serio". L'Ari va venir a l'ICE (Ice Climbing Ecrins), una de les trobades de gel mes importants a nivell internacional. Aquest any vam anar una bona colla de 12 persones, amb la idea d'anar repetint l'experiència de sortir en grup, de tant en tant.

El primer dia van haver d'obrir una bona trinxera per arribar al peu de la cascada Bissonours a la Vall de Fournell. Sort que eren una petita colla i ho vam repartir. Les condicions molt dures d'aquesta vall en aquells dies, ens van fer decidir anar a zones mes "populars" al dia següent.

A la cara sud de la Vall de Freissinières, les cascades estaven perilloses així que finalment vam acabar escalant a l'arxiconeguda zona de Ceillac.
Aquí l'Ari es va estrenar en les "llargues distàncies", ja que vam escalar junts els 300 mts de la bonica "Les Formes du Chaos".

Per acabar la temporada de cascades de gel, vam tornar a fer un altre sortida junts. Aquest cop va ser molt aprop de casa, a una cascada interessant i extranyament propera: ES MONTERO, al costat del Pí de les Tres Branques, molt aprop de Berga.

Va ésser una mica "rara" la sortida. Evidentment sempre provocada per la nostra situació familiar.
Primer pujem l'Ari i jo fins a la cascada, que escalem amb bon gel i gaudint-la molt. l'Ari es queda a peu de cascada mentres jo surto corrent torrent avall fins el cotxe, per quedar-me amb els nens, mentres Begoña puja depresa fins a la cascada on l'espera l'Ari per tal que ella tambè la pugui escalar. D'aquesta manera la vam poder escalar tots tres... i els nens s'ho van pasar de conya!!!.

l'Ari es una Dragonet de Mar, apasionada per la muntanya que ja es alpinista i escaladora ... i glaciarista...

viernes, 3 de abril de 2009

La primera pringada


La primera via que se m'ha escapat aquest hivern ha estat el Corredor Phoenix del Gra de Fajol Gran. Tothom l'ha fet menys jo!!!!!!

De seguida i de manera excepcional, es va possar en condicions. Bona part dels amics i coneguts van sortir disparats per escalar-la. Al principi vaig estar una mica "a la parra". La feina i les obligacions familiars no m'ho vam permetre. Quan vaig començar a espabilar, la cosa ja s'estava deteriorant. Inclús els "Trio Tronchois" va anar un dissabte que jo no podia. A la nit els hi vaig preguntat com estava per anar tot sol i m'ho van desaconsellar.

Igualment i encara amb molta moral, vaig anar a provar-ho a finals d'any. Em vaig apuntar a una sortida de l'Albert en Nacho i en Nonell. Els dos primers anaven a la Conrado-Altamira, una via que vaig fer fa uns 20 anys i que aquest hivern tambè ha estat "de moda". En Nonell l'havia fet la setmana anterior, així que va ser fàcil proposar-li anar al Phoenix.

El dia va sortir amb fort vent i molt fred. Malgrat tot ens hi vam ficar. Desprès de batallar una bona estona amb un primer llarg, ja molt deteriorat i exposat, baixo fins a peu de via. En arribar, en Jordi em fa una foto de la cara. La tinc totalment glaçada i de les celles em penjen troços de gel.

Prova ell una mica mes a l'esquerra i tambè acava baixant. Definitament, s'ens ha escapat la via aquest hivern.


Per no marxar amb les mans buides, anem cap a la dreta i escalem la divertida Canal Astaroth. En algun moment, el fort vent ens aixeca les cordes al flanqueix que porta a la goulotilla final, bonica i divertida.

video

En fí. Un altre any hauré d'estar més al lloro!!!

jueves, 2 de abril de 2009

Un bon hivern

Com que "lo mio es el hielo", aquest hivern ha estat "luxuriós". Gel i neu a dojo als Pirineus, per compensar les dues darreres temporades. La llàstima es que no l'he pogut aprofitar com m'haguès agradat, per què les obligacions de pare responsable i que he arribat tard en alguna ocassió, no m'han deixat. De tota manera, el cuquet al menys l'he matat.

La veritat es que la cosa prometia quan al Novembre ens enfilavem per la primera via mes o menys glaçada.


Va ésser en un lloc un tant extrany per a l'alpinisme, com son les pistes d'esquí de Massella, a la Cerdanya. En un petit clot, dins dels dominis de les pistes, s'hi troba el Corredor Sinatra, que amb les condicions de primers de temporada, estava mes atractiu que a plena temporada quan la neu es mes abundant (especialment aquest any) i perd d'interès.

Va ésser una sortida "love alpinist" per què ha estat la única vegada en que Begoña (la meva dona) i jo ens hem pogut encordar junts aquest hivern, gràcies a que els avis es van quedar amb els nens. No ho fan gaire sovint i així ho volem nosaltres.
A més, ens va acompanyar una altre "mare" que tambè es va agafar festa: L'Ingrid.

Desprès d'encigalar-nos a l'aproximació (pujem per una vall mes a la dreta de la que toca), fent una excursió mes llarga del previst amb els esquís, Begoña s'enfila pel primer llarg, plena de motivació. La doble maternitat (els hem tingut seguidets) no li ha permés calçar-se gaire els crampons els darrers anys.

Un altre llarg amb "ambientillo" i finalment una campa fins a la única reunió equipada de la via i que es monta... ¡¡¡a una valla de la part superior de les pistes!!!.
Desprès, baixadeta per les pistes i cap a casa amb els nens.



No ens donaràn el Piolet d'Or per l'activitat, però vam riure i ens ho vam passar molt bé!!

Qui m'ho havia de dir

Estic clicant a l'ordinador i estic pensant... "qui m'ho havia de dir!!!!". Fa quatre dies despotricava dels temes informàtics i ara estic aquí fent-me un blog. I el que es pitjor... ¡¡fent-me el segon blog!!.

Fa messos els de Desnivel em van enredar per començar a escriure a un dels blogs vinculats a la seva web: (www.rafavadillo.desnivel.com), però la veritat es que allà em tallo una mica d'escriure. ¡¡Hi ha tants bons alpinistes i escriuen coses tan....!!. En fí, que em talla i al final no escric gaire.
Ja els hi deia quan em van trucar, que jo ara estic plena i voluntariament dedicat a una activitat d'alt nivell, com es ser pare de dos criatures petites i tinc menys temps per a l'alpinisme. En aquestes circumstàncies, el nivell baixa en picat.

I vet aqui que en un rampell, m'he obert aquest altre blog per escriure sense complexes, del que faig en aquests moments i en aquestes circumstàncies.

A veure el que em dura el rampell i si realment escric alguna cosa que no sigui d'any en any, así que... vamos pallá!!!!!!!.