Montrebei i verticalitat son pràcticament sinònims, però hi ha alguna excepció. Com a comparses de les dues reines del Congost: les parets de Catalunya i Aragó, s'hi troben tot un seguit d'atractives crestes que s'escapoleixen de la tònica general de verticalitat quasi angoixant.
Dins aquestes, un parell d'enamorats de la zona (en Joan Urquiza i en Joaquin Olmo), van enllestir l'equipament de la més atractiva de les crestes del Congost i que ara porta els seus cognoms.
600 mts de sorprenent bona roca (poc normal en una cresta), amb trams esmolats i curiositats com ara el ràpel dins la gorja que separa la part final del recorregut o els ràpels equipats a totes les agulles, incloses les que es troben als laterals i fora de la línia d'escalada.
Feia temps l'Armand Ballart en va passar la ressenya i des de llavors que la teniem pendent.
Va ésser per celebrar un nou aniversari de l'Anton Fontdevila, que vam fer una escapada per escalar aquesta Cresta. Hi ha aniversaris que quan començes a fixar-te en els números que tenen al devant, agrada de manera especial celebrar-los amb una activitat que et faci gaudir.
Així va ésser que vam sortir de Barcelona vora les 7 del matí cap a terres aragoneses. Aprop de Tolva vam fer un bon esmorçar (hi ha coses imprescindibles) i ens fiquem a la pista en direcció a Estall. Per aquesta banda, els primers trams de la pista son força dolents, encara que desprès millora.
Un cop a Montfalcó, deixem el cotxe i seguim la cresta per continuar desprès el curiós camí descendent fins a l'inici de la via, on arribem desprès de fer una mica el "sanglar".
El primer llarg es el tram més vertical i difícil (V+, 6a). Tot i que hi han cordades que s'escaquejen i no el fan, jo crec que es un dels millors llargs de la via.
Desprès nomès cal anar a tota cresta, amb bona roca i seguint els parabols de la via.
Ara un ràpel, ara un tram esmolat, fins arribar a la curiosa escletja on cal rapelar per passar a l'altre costat i reprendre l'últim tram de la Cresta.
Un cop a dalt, retornem el primer tram del camí que hem agafat per baixar. Arribem al cotxe i cap a casa.
Amb l'Anton comentavem que si s'haguèssin de possar junts, la munió de ferros que aquesta cordada ha deixar intal·lats pel gaudiment col·lectiu, tant aquí com a altres llocs, segurament omplirien un camió. Per això el mínim que podem fer es dir-li: ¡¡GRACIES COMPANYS!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario