Però hi ha vegades que algunes escalades et venen de sobte, sense previsió, sense fer-te una imatge mental de com serà. I això ens va passar amb la bonica i quasi desconeguda escalada del Corredor Central al Roc del Boc o Malaza, a la Cerdanya Francesa.
Tot va començar un dissabte de finals del Març, a última hora de la tarde, desprès que Begoña escalés l’Espectre de Broken a la Serra del Cadí amb un grup dels “d'ex-combatientes” de les Estades per a Joves Alpinistes. L’endemà diumenge em tocava escalar a mi i alguns del grup no teníem clar a on anar. A la via Taixonera de la Serra del Cadí, ja no valia la pena anar-hi (un altre que se m’ha escapat aquest hivern). Ja de nit se m’acut trucar l’Alfons Valls (autèntic guru de la Cerdanya).Va confirmar que a la Taixonera no valia la pena i em va recomanar una via bonica, quasi solitària, de còmoda aproximació i dificultat moderada: “El Corredor Central a la paret Oest del Roc del Boc o Malaza”.
Aquesta vall propera al Circ del Cambre d’Aze, queda eclipsat pel seu popular veí, però amaga a les seves contrades unes vies força interessant. L’Alfons em va deixar anar: “el vam escalar ahir i és mes interessant que la Canal de l’Àliga del Cadí. A mes està en condicions perfectes. Neu dura al corredor i gel blau-verdós a les cascades”.
Amb aquests comentaris ja estava clar a on aniríem al dia següent…
Ens aixequem d’hora i anem en cotxe fins al poblet de Planés, just desprès de Sant Pere des Forcats. Deixem el cotxe al pàrquing de la Gîte d’Ètape: Orri de Planès i allà mateix comença un caminet pel bosc on cal seguir els cartellets indicadors a “l’Orri de Planès". També hi han marques de color groc en algunes pedres i arbres.
El camí està molt bé ja que és utilitzat sovint per “raqueters” i per tant la neu està perfecta per caminar.
En poc més de 2 hores arribem a l’inici del Corredor. Deixem alguns trastos que no portarem a la via i… cap amunt. La primera cascadeta d’entrada és molt fàcil i el fem sense corda, tot i que el gel està molt dur. Reunió de parabolts (oh, la,la!!, estem a França mes amisssss…).
El segon llarg és el més bonic de la via. La canal s’estreta fins a convertir-se en una “goulotte” que es va posant més dreta i amb un gel de pel•lícula fins a una nova…¡¡reunió de parabolts, oh, la, la!!.
Una altra cascada facileta i novament dos lluents parabols amb anella ens donen la benvinguda a una nova reunió. Campa de bona neu i uns 80 mts mes amunt: ¡¡tarari, tarari, els parabols també estan aquí…!! Ara som al peu d’una altre cascada de bon glaç. Desprès de la segona tirada, aquest és l’altre llarg més bonic. Novament la reunió de sobre, està equipada amb parabolts.
Campa de bona neu amunt, petit estretament amb una mica de gel, terreny mixt fàcil i… alehop!!, ja som a la cresta final. Per seguir fins al cim situat cap a a la dreta, cal fer una cresta que li dóna “ambientillo alpí” a l’ascensió.
Per baixar només cal continuar cap a la dreta, fins a trobar un ràpel equipar amb……… ¡¡¡efectivament!!!, un parell de parabolts amb anella!!!.
Finalment només queda baixar per un corredor que en diagonal cap a la dreta, porta quasi fins a l’inici de l'ascensió, on recuperem el material que hem deixat.
En fi, una divertida via, en un paratge poc visitat per alpinistes de casa nostra i que ens va passar desapercebut a les guies de la zona, editades pel Krestes (en català) i pels francesos P. Testas i T. Dulac (en francès).
