Premi Arc'teryx a l'alpinisme hivernal

La marca Arc'teryx ha possat en marxa un premi per a les activitats d'alpinisme hivernal que es facin el proper hivern a les muntanyes espanyoles, incloent el vessant francès dels Pirineus.

Con que els alpinistes sponsoritzats no poden optar, potser els alpinistes "d'apeu" podrem tenir possibilitats.

Les bases del premi i tota la informació necesaria està aquí:

http://arcteryxspain.wordpress.com

Esmolem els piolets i crampons i possem imaginació a les nostres activitats d'aquest hivern. Potser tindrem premi!!!!

La Festa del Paca al Peladet (Terradets)

Aquests dies estinc anant i venint amb un projecte per l'any vinent a Terradets. Ja ho explicaré al seu moment.

Aprofitant que haig de pujar fins al Congost i que en Pep i l'Eli estàn per la zona, faig un puja-baixa el dissabte. La idea era fer una via a la Paret de les Bagasses per continuar amb el control del sector, però en Pep insisteix per anar al Peladet. Cap dels tres ha fet mai una vía en aquella pared així que no hi ha gaire debat i de seguida enfilem el pendent que porta fins al peu de LA FESTA DEL PACA.


Sembla que aquesta vía s'ha convertit en la clàssica de la paret, així que quina millor vía per tastar la verticalitat d'quest impressionant mur??.


La via comença amb un llarg d'artificial que fins i tot supera un petit sostre. Nomès portem un estrep i per tant fem alguna filigrana per què en Pep em passi l'estrep i l'Eli es fa un invent amb cinta plana per fabricar un altre.


Desprès segueix un llarg de placa i a continuació segueixo jo per un llarg tranquilet per un diedre primer i una placa desprès. Continuo un altre llarg per un tramet de fisura vertical amb flaqueix a l'esquerra pel tram de roca menys bona de la via, encara que no hi ha cap problema per passar-hi.

Finalment en Pep fa el magnífic diedre final. Pel meu gust, el millor llarg de la via. 6a de fisura ampla amb un curiós tram "riglero" i molt bé assegurat.


Per baixar, agafem la línia de rapels de la via Destellos. Molt vertical i impresionant. En Pep s'ha oblidat l'aparell assegurador-rapelador, així que continuem amb els invents per compensar-ho.


Una bonica via per tastar l'imponent mur del Peladet i on caldrà portar al menys un estrep, varies plaquetes recuperables, cordinos finets per ponts de roca que poden estar malmessos i algun friend variat (no imprescindible).

Via Murciana a la Sud de la Maladeta

Ja ha aparegut la via!!!!.
Quan fa uns messos ens vam ficar en el bonic diedre a l'esquerra de la pared Sud de la Maladeta (o Pico Abadias), ja ens va sorprendre que no estiguès obert. Quan vam trobar un parell de pitons, ja ho vam tenir mes clar que estaria oberta la linia, però ara, un cop publicada la informació a la revista Desnivel del mes de Novembre-09, ja s'ha confirmat.




Fa una setmana vam rebre un mail d'uns escaladors de Murcia, que ens van enviar la ressenya i fotos de la seva escalada. Comenten que la via val molt la pena (nosaltres no vam fer la seva via, nomès les 2 primeres tirades), així que penjo aquí una foto amb el traçat de la seva via (Via Murciana) i de l'Engendro que vam fer nosaltres.


Noaltres vam entrar directament pel diedre al primer larg. Crec que aquesta opció li dona més elegància i continuitat a la seva via.

Per contra, la nostra "escapada" a la dreta del gran diedre de la seva via, no val la pena, sino es per sortir més ràpid pels motius que siguin.

Així doncs, una altre bona opció amb bona roca, en aquesta atractiva paret pirenàica.

TANCANT EL CERCLE A LA SUD DE LA MALADETA

10 anys feia de la darrera vegada que vaig escalar a la Sud de la Maladeta (o Pico Abadias). 3 vies escalades més l'apertura d'una altre (Eterna Juventud), van estar suficients pel moment.

Malgrat tot, sempre comentava que si tornava a la paret, volia que fos per escalar la via de l'Antonio García Picazo, una autèntica obra d'art ben trobada pel seu autor, com ha estat sempre habitual en ell.

De fet ho tenia força oblidat quan, mirant unes fotos amb en Jordi Vilà li vaig assenyalar una línia molt evident que encara resta per obrir. Fogositat de joventut o ganes de tancar un bon mes d'Agost, el cas es que en Jordi va aprofitar un sopar a casa per llençar el desafiament: "anem o què?". "Ho he comentat amb en "Kletter" i també vol anar per mirar de fer la Picazo en lliure i treure el nas a veure si la linia que mirem potser interessant", va dir en Jordi.

Ja estem liats!!. Doncs vinga!!. Tonyina un altre cop!!.


Divendres dormim unes horetes (poques) a Benasque i a les 5 del matí agafem el bus que porta a Vallibierna. Fins a mitjans del Setembre, no es pot pujar amb cotxe particular i s'ha d'agafar el bus públic, si no vols afegir mes "tonyina" a l'activitat amb una pujada a peu fins a Vallibierna

Baixem del bus encara de nit i, per sorpresa de la resta de gent del bus, no comencem a caminar. Al banc de la parada del bus a Vallibierna, aprofitem per fer un esmorzar a l'alçada de l'activitat prevista: unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i fuet!!.

Ara sí!!. Cap amunt, amb tota l'artilleria a sobre!!. Portem joc de Camalots i Aliens amb els números centrals repetits. Joc d'empotres i... ¡¡¡21 pitons!!!. Ja se sap que això de les apertures demana força artilleria i no sigui que per un catxarro més, no puguem triomfar.

Cap a les 8,30 ja som al Coll d'Aragüells on comencem el flanqueig fins a peu de via, més còmode del que la gent es pensa. Després que per fer la primera via en aquesta paret, vaig fer l'aprox per la Vall de Cregüeña, la resta de vegades sempre he vingut per la Vall de Corones. Sens dubte es més còmode i el desnivell es menor.
Un cop a peu de paret, deixem els trastos al bivac que hi ha just a sota de la paret i veiem que la línia que pensaven obrir no ens agrada tant com a les fotos. Per contra, un bonic diedre totalment a la part esquerra de la paret, ens motiva de seguida. Al llibre de l'Aneto d'en Dalmau no surt cap via per aquest diedre, així que decidim anar a treure el nas. Ens resulta estrany que no estigui oberta per què es molt evident, però com que en aquesta paret tampoc acostuma a haver-hi cua, així que som-hi doncs!!.

Son les 12 del matí quan comença en "Kletter" i al cap d'uns metres ¡¡¡¡ohhhhh!!!, hi ha un pitó!!. Bé, potser es només aquest llarg i desprès la via tira cap a la dreta. Continua en Jordi i ¡¡¡ohhh, ohhhh, ohhh!!! Un altre pitó!!. Sembla que la cosa ja està clara.

Malgrat tot, continuo jo per un tercer llarg fins al peu d'una xemeneia una mica desplomada, difícil de protegir i de progressar. Per evitar-la, faig un flanqueig cap a la dreta per una fissura horitzontal que em fa suar. Un flanqueig força guapo!!.

A partir d'aquí, anem tirant per on ens sembla, amb la idea d'acabar la paret i així no perdre el dia.


A la part superior, sense saber com, hem aparegut al peu del darrer llarg de la via Montse. Els companys no s'ho acaben de creure ja que el llarg es de placa vertical i sembla complicat de passar, però insisteixo ja que aquest llarg em va tocar a mi quan vaig escalar la via Montse amb en Teixi ja fa uns quants anys. Finalment en Jordi s'enfila i acabem la via per aquest magnífic llarg obert per un mestre de la Maladeta: en Jordi Lluch.

Hem passejat els 21 pitons, per tota la paret però, que hem de fer!!. Es el que té l'aventura!!

Baixem fins al bivac i preparem un super-sopar "made in Vilà" que esvaeix tots els dubtes que tenia en "Kletter" sobre la possibilitat de passar gana durant el finde (el noi es de "vida").

Finalment jo tinc que reconèixer que pujar 2 "pallessos de kilo", una bossa de tomàquets i mitja dotzena de llaunes de cervesa, com a complements dels sopars, ha estat una molt encertada idea per part d'en Jordi. I es que, hi han plaers que ben valen un mal d'esquena!!.


Diumenge, cap a les 8 del matí, ens desperta el pas d'una corda que va a la via Directa (la clàssica de la paret). Breus comentaris i seguim dormint. Finalment ens llevem ¡¡¡¡a les 10 del matí!!!. Hem dormit durant ¡¡12 hores!!.
Bé, doncs cap a la Picazo a veure si en "Kletter" es desfoga fent-li el seu desitjat Rot-Punk. Son les 12 del matí (spanish time) quan comença en Jordi directament pel diedre. La ressenya que portem diu IVº però no ho es ni de broma. Un cop a la 1ª reunió, mirem la ressenya i resulta que el llarg comença per una "laja-bavaresa" més a la dreta. ¡¡Ja dèiem que no podia ser IV!!.


Continua en "Kletter" lluitant amb el sostre-xemeneia, fissures, flanqueig de pel•lícula, altre sostret i finalment munta la 2ª reunió on en Picazo va fer la seva R-4, empalmat 3 llargs en un.


S'ha de dir que l'Antonio va obrir aquest llargs amb trams d'escalada artificial, sol i a l'hivern. Empalmar llargs, a l'estiu, amb una bona ressenya i amb l'artilleria actual, no treu merit a la forma en que la va escalar ell a primers dels 80. El que sí s'ha d'aclarir es que els llargs es troben pràcticament nets. En els primers 4 llargs originals (els 2 que vam fer nosaltres) només hi han els pitons de la primera reunió i 2 pitons a tot el llarg que va fer en "Kletter". Un a cada lloc on l'Antonio va fer les seves 2 reunions intermitges i cap dels 2 pitons serveix per assegurar cap pas difícil. O sigui, es pot considerar que, a més del Rot-Punk, en "Kletter" la va fer quasi en Clean-Climbing.


De tota manera, va ser un llarg magnífic, on jo vaig aprofitar els Aliens que va col•locar per fer alguna trampa al sostre-xemeneia, mentre en Jordi per darrera meu anava dient que tot era qüestió de "posicionar-se". I es que la edat no perdona!!!.


A partir d'aquí vam seguir per una escalada de tall una mica més clàssic, però sense perdre interes, fins al peu del pilar final. En Jordi empalma en un de sol els 2 diedres de la part superior, a l'esquerra de l'esperó. 50 mts de diedres de dits i bavareses, amb un sol pitó a mitat del llarg. ¡¡¡Sublim!!!.



Finalment, en "Kletter" empalma també el que originalment son els 2 darrers llargs. Un bonic tram molt aeri on les cordes tenen molt fregament pels flanquejos sinuosos que busquen les fissures i repisetes que permeten superar aquest espectacular tram final.


Els tres coincidim en que ha estat una extraordinària escalada, on només hem trobat uns 5 o 6 pitons als llargs i on moltes reunió tampoc estan equipades. Un bombonet que no es pot deixar escapar si es aquest tipus d'escalada el que t'agrada ( i a nosaltres es la que ens agrada).


Tornem al bivac i decidim baixar fins a la vora del Llac de Cregüeña a dormir. Allà el bivac es mes còmode, amb herba i una mica més "calentet". Una nit molt estelada i el gran focus de la lluna, ens fa petar la xerrada fins que ben tard s'acaben les cerveses.


L'endemà només queda recollir i baixar. A la pujada, vam decidir no tornar a baixar amb el bus, així que enfilem la Vall de Cregüeña avall, fins el Pla de Senarta on hem deixat el cotxe i on arribem cansats però contents. I es que, com diu en Jordi: "que ven parit es aquest cansament!!!"

PILAR SUD A LA BARRE DES ECRINS-Retorn a les grans parets

Ja feia alguns anys que tenia abandonada la escalada de grans parets. Quan va néixer la primera de les criatures que corren per casa, vaig canviar el xip per adaptar-me a la nova situació familiar. Poc desprès va néixer la segona criatura de la casa i la feina familiar es va multiplicar. Ara que ja tenen 4 i 2 anys i mig, per tant, comencem a respirar una mica més.

Tot i que no estic en bona forma, quan en Pep em va dir que si a la setmana de la "Trobada dels Ecrins" ens hi ficàvem al Pilar Sud de la Barre des Ecrins, li vaig dir que si, tot i que era conscient que acabaria trinxat. 1.300 mts de roca fins al cim més alt del massís dels Ecrins, a 4.100 mts d'alçada.


Sense entrenar i escalant poc en els darrers anys, no sembla l'activitat més adient al meu actual estat de forma, però com en Pep insisteix, doncs ja recorreré a les meves "reserves històriques".

Poc desprès d'arribar a Ailefroide, la meteo dona un previsió de temps excel•lent durant 3 dies seguits. Sense gaire temps per pensar-ho, ja estem de camí cap el Pilar Sud. Amb passes pausades anem remuntant la morrena del Glaciar Noir. Som 5 amics repartits en 2 cordades. En una cordada anem en Pep, en Canito i jo. L'altre cordada son l'Iban i en Marsi.


Hem començat a caminar cap a les 8,30 del matí des del Pré de Madame Carle a uns 1.800 mts d'alçada. Fins els 2.800 mts on comença la escalada del Pilar, ja tenim una bona excursió. En arribar a la rimaia, en Canito diu que es torna per què no es troba bé, així que al final serem 4 a la paret.


La part baixa es el típic terreny fàcil i poc definit, on anem en ensamble. A poc a poc el Pilar es va redreçant i comencem a fer llargs. Travesses a dreta i Esquerra per vires i xemeneies, allarguen l'escalada.


Un cop superat el primer contrafort, anem a parar a una aresta un xic tombada i poc definida on trobem un bivac raonable. Dubtem si es el que ens va comentar en Lluc com a més còmode per dormir els 4, ja que els de mes amunt ens diu que son més petits i força incòmodes. Faig una mica d'exploració i una pel més amunt descobreixo el millor bivac de tota la paret, per dormir 4 persones còmodament estirats i sense necessitat d'estar encordats.


Es aviat i encara queda molta paret per davant, però al menys aquí segur que dormirem còmodament. A més estem orientats a l'Est, per tant el sol ens tocarà només sortir i ens permetrà començar la escalada molt d'hora, sense passar fred.

No tenim clar si trobarem aigua a la paret, així que decidim reservar l'aigua que ens queda i no cuinar per sopar. Quatre ganyips i molta estona per petar la xerrada al bivac, va deixant pas a una nit de lluna plena de pel•lícula, que surt per darrera el Pelvoux.


La nit no es molt freda, però a aquestes alçades (uns 3.300 mts d'alçada) s'agraeix el sac de ploma. L'Iban i jo hem portat sac de 500 grs, però en Pep i en Marsi han vingut només amb la jaqueta de ploma i la funda de bivac.


Cap a les 6 del matí, comença a clarejar i poc desprès ja ens toca el sol. S'agraeix l'escalforeta i cap a les 7,30 reprenem l'escalada. Fins aquí hem escalar amb la bota d'alpinisme. A partir d'aquí ja ens calcem els peus de gat.


Una vira, alguna canal amb neu recent, la Tour Rouge i finalment arribem al peu del Bastió, el tram més vertical i difícil de la via. Per sort, passem molt aprop del que a l'hivern es una goulotte d'escalada en gel i que ara es un petit torrent d'aigua que ens permet veure i re-omplir les ampolles, abans de afrontar aquest tram clau.


Son 9 llargs al voltant del Vº, amb trams de V+ i amb la roca "no massa bona". El darrer llarg del Bastió es el més difícil, amb la famosa placa anomenada "le Miroir" a la seva part final i que resulta ser el tram més fàcil del Bastió (quasi es fa mig caminant).




A partir d'aquí, unes crestes i canals fàcils porten directe fins el cim de la Barre des Ecrins a 4.101 mts d'alçada. Son aproximadament les 8 de la tarde, un horari molt tranquil com ha estat tota la escalada.


Una estona al cim, on ens equipem pel descens dels 2.300 mts que tenim fins el Pré de Madame Carle, pel vessant glacial de la ruta normal i comencem a desgrimpar per l'entretinguda i aèria aresta que porta fins el coll amb el Dome de Neige des Ecrins, al que arribem després de fer un ràpel pel qual hem hagut d'encendre els llums frontals.


La primera part del descens per la glacera, es força dreta i, encara que hem de flanquejar varies esquerdes, perdem alçada amb relatiu poc temps. Desprès arribem a una part força planera que es fa eterna i on el cansament acumulat es fa notar... i molt. Malgrat tot, caminar sota una lluna plena que permet caminar sense necessitat de portar encès el llum frontal, resulta encisador.

A la morrena que baixa cap el Refugi del Glaciar Blanc, la llaga del peu esquerra m'està matant. Abans d'arribar al Refugi, veig un bon bivac a un costat del camí. Son més de la 1 de la matinada i per avui ja esta bé. Estiro el sac i em preparo una sopa. Es la primera cosa calenta que menjo en 2 dies.


En sortir el sol, continuo el descens i al cap d'uns 20 minuts arribo al Refugi del Glaciar Blanc. Estic a la terrassa quan veig que en Pep surt de dins el Refugi. M'explica que al final no van continuar directes fins el Pré de Madame Carle, com van dir, per què també estaven molt cansats. Em van esperar i veient que no arribava, es van ficar a dins a dormir.

Novament tots junts, baixem fins el cotxe i cap el càmping on arribem a temps per esmorzar amb la família i els amics.


Ha estat una escalada molt agradable i relaxada, amb un ambient d'absoluta solitud i tranquil•litat, molt típic dels Ecrins i poc habitual a massissos con el del Mont Blanc o el Valais.
Ara que sembla que començo a re-prendre la escalada de grans parets alpines, m'està agradant que sigui en el massís dels Ecrins, on potser no hi ha tanta bona roca com a Xamonix, però on segur que hi ha una atmosfera d'alpinisme autèntic que potser no sovinteja tant a altres massissos.

CONTRASTOS AL PEDRAFORCA

Resulta curiós els contrastos que es poden produir als nostres Pirineus. En aquest cas, al Pre-Pirineu com es el Predraforca.

Fa només 2 mesos que m’estava enfilant per aquest vessant nord, carregat amb els estris de gel, per fer l'escalada de la Canal del Riambau, en les millors condicions glacials que es recorden en bastants anys. Ara, mentre remuntem pel bosc camí de la base de la paret nord, miro cap a la gorja d'aquesta canal i em sorprenc el canvi tan radical que ha sofert aquest vessant en tan poc temps.


Ja ens acostem a l'Agost i de cara a fer alguna bona ascensió als Alps, amb en Pep i l'Antón hem vingut al Pedraforca per fer metros de cara a agafar rodatge.

Aquest any anem als Ecrins amb els "Ex-Combatientes" (antics participants a les Estades per a Joves Alpinistes de la FEEC) i com que allà a l'Agost no hi han moltes ascensions glacials, doncs el millor es agafar rodatge amb roca de "llargues distàncies".

Als Ecrins, la major part de les bones vies tenen més de 1.000 mts de desnivell, així que el millor es fer fons en roca per anar el més còmode passible i carregar motxilla, ja que per fer bona part d'elles, s'ha de fer bivac al peu o a la mateixa paret.
Aquesta era la idea quan vam sortir de Barcelona camí del Pedra, però en arribar a Saldes, la temptació de fer un bon esmorcar a la Granja del poble i tastar la ja seva famosa Coca, va ser superior a la motivació escaladora.

Això va fer que la hora a la que sortíem del cotxe camí de la paret, no fos precisament molt alpina. Davant d'aquest fet condicionant, decidim no entrar per cap via de les que hi han sota la vira de la Pany i accedir al peu de la CERDÀ-POKORSKY de la cara nord, per la vira.


La via es força interessant i amb bona roca en general. L'equipament convina els pitons (alguns d'època) amb 3 o 4 parabolts en el trams més difícils, així com algú altre a les reunions.

Els 2 primers llargs son facilets fins a situar-se sota el desplomet d'inici del 3r llarg.

Un tram explosiu, assegurat per 2 parabolts que substitueixen els antics burils d'època, permeten superar aquest curt tram en lliure (6a) o fent A0. El 4º llarg es una mena de placa-diedre amb un final també desplomadet i explosiu.



El llarg següent (i últim d'aquesta via),segueix un diedre que s'acava a una mena de micro-vira on cal superar un tramet descompost. Nosaltres vam estirar aquest tram amb un llarg ensamble fins a un petit pi, quasi a sota de la xemeneia de la part superior de la Directa Anglada-Guillamon.


La xemeneia s'acava a una mena de petita bretxa d'on surt una vira herbosa a la dreta, força enlairada, que porta a un diedre-off wich no gaire difícil.

Aquest llarg també l'allarguem amb un ensamble fins on el terreny es tomba just a sota del Collet de la Cova. Com que la cosa ja perd interès, decidim sortir pel Collet de la Cova i baixar cap el Collet del Gat per prendre la tartera i directes cap el Refugi.



En general, l'ensamble de la Cerdà-Pokorsky amb la part superior de l'Anglada-Guillamon, m'ha semblat una escalada interessant i una bona opció per fer metres aprop de casa, de cara a les "tonyinades alpines" que tenim a tocar.