10 anys feia de la darrera vegada que vaig escalar a la Sud de la Maladeta (o Pico Abadias). 3 vies escalades més l'apertura d'una altre (Eterna Juventud), van estar suficients pel moment.
Malgrat tot, sempre comentava que si tornava a la paret, volia que fos per escalar la via de l'Antonio García Picazo, una autèntica obra d'art ben trobada pel seu autor, com ha estat sempre habitual en ell.
De fet ho tenia força oblidat quan, mirant unes fotos amb en Jordi Vilà li vaig assenyalar una línia molt evident que encara resta per obrir. Fogositat de joventut o ganes de tancar un bon mes d'Agost, el cas es que en Jordi va aprofitar un sopar a casa per llençar el desafiament: "anem o què?". "Ho he comentat amb en "Kletter" i també vol anar per mirar de fer la Picazo en lliure i treure el nas a veure si la linia que mirem potser interessant", va dir en Jordi.
Ja estem liats!!. Doncs vinga!!. Tonyina un altre cop!!.
Divendres dormim unes horetes (poques) a Benasque i a les 5 del matí agafem el bus que porta a Vallibierna. Fins a mitjans del Setembre, no es pot pujar amb cotxe particular i s'ha d'agafar el bus públic, si no vols afegir mes "tonyina" a l'activitat amb una pujada a peu fins a Vallibierna
Baixem del bus encara de nit i, per sorpresa de la resta de gent del bus, no comencem a caminar. Al banc de la parada del bus a Vallibierna, aprofitem per fer un esmorzar a l'alçada de l'activitat prevista: unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i fuet!!.
Ara sí!!. Cap amunt, amb tota l'artilleria a sobre!!. Portem joc de Camalots i Aliens amb els números centrals repetits. Joc d'empotres i... ¡¡¡21 pitons!!!. Ja se sap que això de les apertures demana força artilleria i no sigui que per un catxarro més, no puguem triomfar.
Cap a les 8,30 ja som al Coll d'Aragüells on comencem el flanqueig fins a peu de via, més còmode del que la gent es pensa. Després que per fer la primera via en aquesta paret, vaig fer l'aprox per la Vall de Cregüeña, la resta de vegades sempre he vingut per la Vall de Corones. Sens dubte es més còmode i el desnivell es menor.
Un cop a peu de paret, deixem els trastos al bivac que hi ha just a sota de la paret i veiem que la línia que pensaven obrir no ens agrada tant com a les fotos. Per contra, un bonic diedre totalment a la part esquerra de la paret, ens motiva de seguida. Al llibre de l'Aneto d'en Dalmau no surt cap via per aquest diedre, així que decidim anar a treure el nas. Ens resulta estrany que no estigui oberta per què es molt evident, però com que en aquesta paret tampoc acostuma a haver-hi cua, així que som-hi doncs!!.
Son les 12 del matí quan comença en "Kletter" i al cap d'uns metres ¡¡¡¡ohhhhh!!!, hi ha un pitó!!. Bé, potser es només aquest llarg i desprès la via tira cap a la dreta. Continua en Jordi i ¡¡¡ohhh, ohhhh, ohhh!!! Un altre pitó!!. Sembla que la cosa ja està clara.
Malgrat tot, continuo jo per un tercer llarg fins al peu d'una xemeneia una mica desplomada, difícil de protegir i de progressar. Per evitar-la, faig un flanqueig cap a la dreta per una fissura horitzontal que em fa suar. Un flanqueig força guapo!!.
A partir d'aquí, anem tirant per on ens sembla, amb la idea d'acabar la paret i així no perdre el dia.
A la part superior, sense saber com, hem aparegut al peu del darrer llarg de la via Montse. Els companys no s'ho acaben de creure ja que el llarg es de placa vertical i sembla complicat de passar, però insisteixo ja que aquest llarg em va tocar a mi quan vaig escalar la via Montse amb en Teixi ja fa uns quants anys. Finalment en Jordi s'enfila i acabem la via per aquest magnífic llarg obert per un mestre de la Maladeta: en Jordi Lluch.
Hem passejat els 21 pitons, per tota la paret però, que hem de fer!!. Es el que té l'aventura!!
Baixem fins al bivac i preparem un super-sopar "made in Vilà" que esvaeix tots els dubtes que tenia en "Kletter" sobre la possibilitat de passar gana durant el finde (el noi es de "vida").
Finalment jo tinc que reconèixer que pujar 2 "pallessos de kilo", una bossa de tomàquets i mitja dotzena de llaunes de cervesa, com a complements dels sopars, ha estat una molt encertada idea per part d'en Jordi. I es que, hi han plaers que ben valen un mal d'esquena!!.
Diumenge, cap a les 8 del matí, ens desperta el pas d'una corda que va a la via Directa (la clàssica de la paret). Breus comentaris i seguim dormint. Finalment ens llevem ¡¡¡¡a les 10 del matí!!!. Hem dormit durant ¡¡12 hores!!.
Bé, doncs cap a la Picazo a veure si en "Kletter" es desfoga fent-li el seu desitjat Rot-Punk. Son les 12 del matí (spanish time) quan comença en Jordi directament pel diedre. La ressenya que portem diu IVº però no ho es ni de broma. Un cop a la 1ª reunió, mirem la ressenya i resulta que el llarg comença per una "laja-bavaresa" més a la dreta. ¡¡Ja dèiem que no podia ser IV!!.
Continua en "Kletter" lluitant amb el sostre-xemeneia, fissures, flanqueig de pel•lícula, altre sostret i finalment munta la 2ª reunió on en Picazo va fer la seva R-4, empalmat 3 llargs en un.
S'ha de dir que l'Antonio va obrir aquest llargs amb trams d'escalada artificial, sol i a l'hivern. Empalmar llargs, a l'estiu, amb una bona ressenya i amb l'artilleria actual, no treu merit a la forma en que la va escalar ell a primers dels 80. El que sí s'ha d'aclarir es que els llargs es troben pràcticament nets. En els primers 4 llargs originals (els 2 que vam fer nosaltres) només hi han els pitons de la primera reunió i 2 pitons a tot el llarg que va fer en "Kletter". Un a cada lloc on l'Antonio va fer les seves 2 reunions intermitges i cap dels 2 pitons serveix per assegurar cap pas difícil. O sigui, es pot considerar que, a més del Rot-Punk, en "Kletter" la va fer quasi en Clean-Climbing.
De tota manera, va ser un llarg magnífic, on jo vaig aprofitar els Aliens que va col•locar per fer alguna trampa al sostre-xemeneia, mentre en Jordi per darrera meu anava dient que tot era qüestió de "posicionar-se". I es que la edat no perdona!!!.
A partir d'aquí vam seguir per una escalada de tall una mica més clàssic, però sense perdre interes, fins al peu del pilar final. En Jordi empalma en un de sol els 2 diedres de la part superior, a l'esquerra de l'esperó. 50 mts de diedres de dits i bavareses, amb un sol pitó a mitat del llarg. ¡¡¡Sublim!!!.
Finalment, en "Kletter" empalma també el que originalment son els 2 darrers llargs. Un bonic tram molt aeri on les cordes tenen molt fregament pels flanquejos sinuosos que busquen les fissures i repisetes que permeten superar aquest espectacular tram final.
Els tres coincidim en que ha estat una extraordinària escalada, on només hem trobat uns 5 o 6 pitons als llargs i on moltes reunió tampoc estan equipades. Un bombonet que no es pot deixar escapar si es aquest tipus d'escalada el que t'agrada ( i a nosaltres es la que ens agrada).
Tornem al bivac i decidim baixar fins a la vora del Llac de Cregüeña a dormir. Allà el bivac es mes còmode, amb herba i una mica més "calentet". Una nit molt estelada i el gran focus de la lluna, ens fa petar la xerrada fins que ben tard s'acaben les cerveses.
L'endemà només queda recollir i baixar. A la pujada, vam decidir no tornar a baixar amb el bus, així que enfilem la Vall de Cregüeña avall, fins el Pla de Senarta on hem deixat el cotxe i on arribem cansats però contents. I es que, com diu en Jordi: "que ven parit es aquest cansament!!!"
