lunes, 24 de agosto de 2009

PILAR SUD A LA BARRE DES ECRINS-Retorn a les grans parets

Ja feia alguns anys que tenia abandonada la escalada de grans parets. Quan va néixer la primera de les criatures que corren per casa, vaig canviar el xip per adaptar-me a la nova situació familiar. Poc desprès va néixer la segona criatura de la casa i la feina familiar es va multiplicar. Ara que ja tenen 4 i 2 anys i mig, per tant, comencem a respirar una mica més.

Tot i que no estic en bona forma, quan en Pep em va dir que si a la setmana de la "Trobada dels Ecrins" ens hi ficàvem al Pilar Sud de la Barre des Ecrins, li vaig dir que si, tot i que era conscient que acabaria trinxat. 1.300 mts de roca fins al cim més alt del massís dels Ecrins, a 4.100 mts d'alçada.


Sense entrenar i escalant poc en els darrers anys, no sembla l'activitat més adient al meu actual estat de forma, però com en Pep insisteix, doncs ja recorreré a les meves "reserves històriques".

Poc desprès d'arribar a Ailefroide, la meteo dona un previsió de temps excel•lent durant 3 dies seguits. Sense gaire temps per pensar-ho, ja estem de camí cap el Pilar Sud. Amb passes pausades anem remuntant la morrena del Glaciar Noir. Som 5 amics repartits en 2 cordades. En una cordada anem en Pep, en Canito i jo. L'altre cordada son l'Iban i en Marsi.


Hem començat a caminar cap a les 8,30 del matí des del Pré de Madame Carle a uns 1.800 mts d'alçada. Fins els 2.800 mts on comença la escalada del Pilar, ja tenim una bona excursió. En arribar a la rimaia, en Canito diu que es torna per què no es troba bé, així que al final serem 4 a la paret.


La part baixa es el típic terreny fàcil i poc definit, on anem en ensamble. A poc a poc el Pilar es va redreçant i comencem a fer llargs. Travesses a dreta i Esquerra per vires i xemeneies, allarguen l'escalada.


Un cop superat el primer contrafort, anem a parar a una aresta un xic tombada i poc definida on trobem un bivac raonable. Dubtem si es el que ens va comentar en Lluc com a més còmode per dormir els 4, ja que els de mes amunt ens diu que son més petits i força incòmodes. Faig una mica d'exploració i una pel més amunt descobreixo el millor bivac de tota la paret, per dormir 4 persones còmodament estirats i sense necessitat d'estar encordats.


Es aviat i encara queda molta paret per davant, però al menys aquí segur que dormirem còmodament. A més estem orientats a l'Est, per tant el sol ens tocarà només sortir i ens permetrà començar la escalada molt d'hora, sense passar fred.

No tenim clar si trobarem aigua a la paret, així que decidim reservar l'aigua que ens queda i no cuinar per sopar. Quatre ganyips i molta estona per petar la xerrada al bivac, va deixant pas a una nit de lluna plena de pel•lícula, que surt per darrera el Pelvoux.


La nit no es molt freda, però a aquestes alçades (uns 3.300 mts d'alçada) s'agraeix el sac de ploma. L'Iban i jo hem portat sac de 500 grs, però en Pep i en Marsi han vingut només amb la jaqueta de ploma i la funda de bivac.


Cap a les 6 del matí, comença a clarejar i poc desprès ja ens toca el sol. S'agraeix l'escalforeta i cap a les 7,30 reprenem l'escalada. Fins aquí hem escalar amb la bota d'alpinisme. A partir d'aquí ja ens calcem els peus de gat.


Una vira, alguna canal amb neu recent, la Tour Rouge i finalment arribem al peu del Bastió, el tram més vertical i difícil de la via. Per sort, passem molt aprop del que a l'hivern es una goulotte d'escalada en gel i que ara es un petit torrent d'aigua que ens permet veure i re-omplir les ampolles, abans de afrontar aquest tram clau.


Son 9 llargs al voltant del Vº, amb trams de V+ i amb la roca "no massa bona". El darrer llarg del Bastió es el més difícil, amb la famosa placa anomenada "le Miroir" a la seva part final i que resulta ser el tram més fàcil del Bastió (quasi es fa mig caminant).




A partir d'aquí, unes crestes i canals fàcils porten directe fins el cim de la Barre des Ecrins a 4.101 mts d'alçada. Son aproximadament les 8 de la tarde, un horari molt tranquil com ha estat tota la escalada.


Una estona al cim, on ens equipem pel descens dels 2.300 mts que tenim fins el Pré de Madame Carle, pel vessant glacial de la ruta normal i comencem a desgrimpar per l'entretinguda i aèria aresta que porta fins el coll amb el Dome de Neige des Ecrins, al que arribem després de fer un ràpel pel qual hem hagut d'encendre els llums frontals.


La primera part del descens per la glacera, es força dreta i, encara que hem de flanquejar varies esquerdes, perdem alçada amb relatiu poc temps. Desprès arribem a una part força planera que es fa eterna i on el cansament acumulat es fa notar... i molt. Malgrat tot, caminar sota una lluna plena que permet caminar sense necessitat de portar encès el llum frontal, resulta encisador.

A la morrena que baixa cap el Refugi del Glaciar Blanc, la llaga del peu esquerra m'està matant. Abans d'arribar al Refugi, veig un bon bivac a un costat del camí. Son més de la 1 de la matinada i per avui ja esta bé. Estiro el sac i em preparo una sopa. Es la primera cosa calenta que menjo en 2 dies.


En sortir el sol, continuo el descens i al cap d'uns 20 minuts arribo al Refugi del Glaciar Blanc. Estic a la terrassa quan veig que en Pep surt de dins el Refugi. M'explica que al final no van continuar directes fins el Pré de Madame Carle, com van dir, per què també estaven molt cansats. Em van esperar i veient que no arribava, es van ficar a dins a dormir.

Novament tots junts, baixem fins el cotxe i cap el càmping on arribem a temps per esmorzar amb la família i els amics.


Ha estat una escalada molt agradable i relaxada, amb un ambient d'absoluta solitud i tranquil•litat, molt típic dels Ecrins i poc habitual a massissos con el del Mont Blanc o el Valais.
Ara que sembla que començo a re-prendre la escalada de grans parets alpines, m'està agradant que sigui en el massís dels Ecrins, on potser no hi ha tanta bona roca com a Xamonix, però on segur que hi ha una atmosfera d'alpinisme autèntic que potser no sovinteja tant a altres massissos.

4 comentarios:

  1. Felicitats per la via Rafa, salutacions.

    ResponderEliminar
  2. Felicitats per l'escalada. No és una via molt descomposta??

    ResponderEliminar
  3. Hola Rafa felicitats pel bloc. D'aquesta ascenció tinc molt bon record, sobre tot l'arribada al cim a primera hora, surtint el sol i sense gent. Eran els anys 80 però. Records.

    ResponderEliminar
  4. Hola Mingo,

    Sobre la roca... no es Xamonix, però tampoc es una tartera vertical com vaig llegir en algun lloc. La veritat es que penso que la qualitat de la roca es mes visual que real. Nosaltres no vam tenir cap problema i ens va semblar raonable. He escalat amb roca pitjor. De tota manera, la roca "menys bona" es concentra al tram mes vertical (els 9 llargs del Bastión). Allà la neu no pot fer l'efecte neteja que fa a la resta de la paret.
    De tota manera, insisteixo, es una roca raonable i la via val molt la pena. No donaràn el Piolet d'Or per fer-la, però segur que ho passareu tant bé com ens ho vam passar nosaltres.

    Salut i bones escalades.

    ResponderEliminar