lomioeselhielo

GOULOTTE QUINTANA A LA OEST DEL TAILLON

2012-01-10T02:20:00.000-08:00

Ja que la temporada no esta éssent massa estable, ens decidim per anar a buscar el gel a cotes mes altes, com ara la cara oest del Taillon. Una bona patejada, però on sembla que trobarem molt bones condicions per l'alpinisme hivernal.

Un primer intent des de Bujaruelo, ens rebutja per culpa del mal temps, tot i que vam fer un primer llarg de no savem massa bé quina vía d'aquest vessant. Esta clar que per aquestes patejades s'ha d'anar amb la previssió de la meteo mes clara.

El segon intent el fem 20 dies desprès, però ara anem per Gavarnie. Després de remuntar les pistes d'esquí i passar pel ja conegut Coll de Bujaruelo, ens posem a peu de via, després de més de 4 hores d'aproximació. La neu en algun moment esta una mica profunda, però no tant com per fer-nos tirar enrera.

En arrivar al petit circ que fan la cara oest del Taillon i la est del Gabieto, l'ambient es totalment "Scotish Conditions" o com diuen uns vascos "Patagonia Conditions". Malgrat tot, l'estat de la neu i de les vies es força bó, així que amb en Jorge (de Cuba) i després que els Marçals hagin decidit no continuar, ens enfilem pels primers metres de la Goulotte Quintana d'aquest vessant.

Ja en els primers metres ens adonem que disfrutarem de la via. Bona neu en general i bon gel als resalts mes drets que fins i tot ens permeten possar cargols per glaç molt mes segurs del que preveiem. Fem un primer llarg amb petit resalt de gel.

El segon i mes maco, amb una bonica i fàcil cascada de bon gel. Un tercer amb resaltet de gel, mes campa de neu força raonable.

Un altre campa de neu i finalment entrem en la estreta part final amb alguns passos de mixte divertit i no massa complicats.

Finalment un altre tram de corredor de neu i ja tenim els peus possats al final de la via, mentres un altre cop les llums de la posta de sol ens regalen uns paissatges de pel·licula.

Baixada tranquila, amb en Jorge al·lucinant per la seva estrena al món de l'alpinisme hivernal i xino xano mentres anem petant la xerrada, arrivem a la furgo on els Marçals estan preparant ja el sopar.

Una bonica activitat hivernal, que val molt la pena, tot i la patejada que comporta.

Canigó: el gel més oriental

2011-12-25T17:20:00.000-08:00

No podiem desaprofitar les excel·lents condicions previes a l'hivern, que s'han presentar aquesta temporada al Pirineo Oriental, així que aprofitant que es podia pujar en cotxe quasi fins el refugi dels Cortalets, a primers del desembre ens apropem per escalar un bombonet d'aquestes contrades: la goulotte Directa Escarra-Muxart a la cara est del Canigó.

Una aproximació cómoda i unes condicions de neu dura excepcionals, ens permeten gaudir d'aquesta bonica escalada, potser la mes oriental possible en neu-gel al Pirineo. Pedents mantingudes, resalts drets i un llarg clau amb trams mixtes, donen salsa a aquesta bonica activitat.

Per acavar d'adobar-ho, unes vistes excepcionals, les llums d'una magnífica posta de sol al cim i la ombra del Canigó arrivant fins el mar, complerten un dia per recordar durant molt temps.

GEL EN LA SISENA DIMENSIÓ

2011-11-09T02:21:00.000-08:00

Li hem donat força voltes, però finalment ja tenim acabada la pel · lícula de PAU ESCALÉ. I dic li hem donat força voltes, perquè no resulta fàcil fer una pel · lícula a partir d'un munt d'imatges de diferents escalades, en diferents llocs i en diferents circumstàncies.

Poques d'aquestes imatges s'han gravat pensant en muntar una pel · lícula. Són imatges gravades en la majoria dels casos, mentre s'assegura el company o després col · locar una assegurança i en posicions precàries. I això ha estat el que li ha donat un caràcter especial a aquest projecte.

En el meu cas, el repte ha estat escriure un guió, seleccionar les imatges i en difinitiva dirigir la pel · lícula. Un repte personal que ha resultat divertit i enriquidor. La resta ha resultat fins i tot fàcil, tenint als amics de ZEBA PRODUCCIONS encarregant-se de la part tècnica i el muntatge. Gent seriosa i professional que han fet una bona feina, tenint en compte amb el que comptàvem.

Ara només falta que la gaudiu vosaltres també. No només de la pel · lícula. També d'una persona (que no personatge), molt interessant, sense arestes, pla, passional i apassionat. Els seus sentiments i comentaris no us deixaran indiferents. Una persona de la qual tinc la gran sort de dir ... que som AMICS.

ROCA DE GENS. Una escalada a la Cerdanya

2011-08-31T07:57:00.000-07:00

La Cerdanya no es que sigui un dels millors llocs per escalar en roca. Si exceptuem la Serra del Cadí, poca cosa més hi ha.

Malgrat tot, un bocí de roca propera a Martinet i al costat de la carretera, permet fer una escaladeta per omplir un matí o una tarde despenjada d'altres activitats a la zona.

La paret es molt visible des de la carretera quan anem o venim entre Martinet i la Seo d'Urgell. Sempre que mirava aquesta paret des del cotxe, em cridava l'atenció la marcada cicatriu diagonal que ratlla quasi tota la paret.

En principi aquesta paret només te una via oberta al 1993 i equipada amb spits i algun pitó al 2n llarg. Es diu "EVA" i te uns 80 mts repartits en 3 tirades. Les 2 primeres segueixen la marcada cicatriu, excepte un tram al mig per muntar reunió a una placa tombada. El 3r llarg va a cercar un diedret de magnífic calcari al seu final.
De material només caldràn unes 15 cintes exprés i res més.

Per anar a la paret, cal agafar la carretera en direcció a Montellà i a uns 500 mts cal agafar un trencall a la dreta direcció a Estana. Al final de la baixada es troben uns tancats per bestiar i una antiga piscifactoria d'on surt un camí de terra a la dreta. Pocs metres després travessar el torrent de Capistol per un petit pont de pedra. Continuar 500 mts més passant per la Roca de la Mel on hi han unes vies esportives. Finalment arribem a un prat on deixem el cotxe just a 5 minuts de la paret. Del prat prendre una petita tartera a l'esquerra per després flanquejar a la dreta fins a la cova que hi ha a peu de via.

El primer llarg segueix l'ampla fissura característica de la paret que es deixa per anar a cercar la R-1 situada a la dreta a la placa tombada del mig de la paret (V-, IV+. 6 spits).

El segon llarg comença per un mur vertical de preses invertides fins a tornar a la marcada fissura, a l'alçada d'una petita cova. Pujar per la placa de la dreta i sortir per un esperonet a la dreta fins a la R-2 (A0, V+, IV+. 8 spits i 2 claus).

Se surt en vertical per flaquejar poc després i anar a cercar un diedre a la dreta de magnífica roca calcària (8 spits. IV+, V+, 6a).

Doncs aqui teniu una opció més per escalar a la Cerdanya quan en alçada el temps o les condicions no ho permeten.

XEMENEIA DE PALLARS. Una bona opció per la calor

2011-08-22T03:25:00.000-07:00

En uns dies on resulta difícil suportar les calors i encara més escalar, la Xemeneia de Pallars, a la entrada del Congost de Collegats, permet escalar de manera raonable, gràcies a la seva curiosa escalada interior que recorda les xemenies dels Mallos de Riglos.

OBRES A TERRADETS

2011-06-21T01:10:00.000-07:00

¡¡Atenció!! Estan possant una malla metàl·lica a la paret de sobre la via del tren, just on comença el camí a la Falsa Feixa de la Paret de les Bagasses. En aquest primer tram el camí pràcticament ha desaparegut degut a la quantitat de pedres que han tirat avall netejant de blocs sueltos d'aquest tram de paret. Hi ha un cartell on comença la corda fixa inicial, que prohibeix el pas mentres s'estiguin fent les obres.

Video del 2º Ral·li Arc'teryx 12h d'Escalada Terradets

2011-05-19T03:52:00.000-07:00

Ja tenim el video del Ral·li Terradets-2001. Les imatges i el muntatge son dels amics de ZEBA PRODUCCIONS:

http://www.vimeo.com/23911503

¡¡Us esperem l'any vinent!!

2n RAL·LI ARC'TERYX 12H D'ESCALADA TERRADETS

2011-04-04T13:28:00.000-07:00

Després de l'éxit que va tenir l'any passat, ja està en marxa una nova edició del RAL·LI ARC'TERYX 12H D'ESCALADA TERRADETS.

El dissabte 30 d'Abril, es realitzarà aquesta novedosa activitat que no té un caràcter tan competitiu com el seu nom sembla indicar. Cada cordada fixa el seus objectius en funció del que li bé de gust. Hi ha quie es planteja escalar durant 12h vies de Vº o similars. També hi ha aqui es proposa fer 1.000 mts d'escalada. Altres anar escalant i parar quan els bé de gust, sense mes problema. Evidentment hi han cordades que van a molt alt nivell i intenten quanyar, es clar!!!, però son menys que les cordades que participen per passar un dia d'escalada "diferent".

En aquesta activitat, tothom té premi i per tant tothom ha de sortir a rebre el reconeixement de la resta de participants.

Per la nit, sopar-entrega de premis amb homentatge a la cordada que va obrir la segona vía al Congost (la CADE). Assistiràn l'Emili Civis i en Ferràn Abella, integrans de la cordada que va obrir la via fa uns 45 anys.

Després del sopar, projecció d'una peli d'en David Palmada "Pelut" mentres fem el final de festa fent unes birres tots junts.

Acompanyants i/o cordades que només vulguin venir al sopar-festa, cap problema!!!!!!

Info a: www.gels.org o al mail: rally-terradets@gels.org

Un agraïment molt especial als patrocinadors:

- Arc'teryx per la seva aposta com a patrocinador principal

- A la FEDME per recolzar aquets tipus d'inciatives novedoses.

- BLACK DIAMOND, pel seu recolzament incondicional.

- Les botigues WALA, per apostar des del primer moment.

- A l'AJUNTAMENT de TREMP, per la seva col·laboració en la logística.

- WILD WOLF, que inicia una colaboració amb el Ral·li

- STERLING ROPE, que igualment inicia una col·laboración con el Ral·li

- I finalment als amics de ZEBA PRODUCCIONS, que s'encarregaràn de gravar les imatges.

A tothom, ¡¡moltes gràcies!!

XAMONIX EXPRESS

2011-03-01T04:59:00.000-08:00

Continuant amb la motivació hivernal, la setmana passada faig una escapada exprés a Xamonix. l'Alberto (un amic guia italià) m'insisteix per què faci una pujada a Xamonix per escalar junts. Com que tinc fixació amb la "Fil à Plom", quedem. Ja que haig d'anar sol, pillo un bitllet d'avió a Ginebra (90€) per pujar dijous després de dinar i tornar dissabte per la tarde. Ell no pot venir a buscar-me a l'aeroport per què té uns clients fins tard, així que haig d'agafar el bus que va de l'aeroport al centre de Xamonix (55€ anada i tornada).

El que tenen els imprevistos i els bitllets d'avió, es que si neva el dia abans (¡¡¡ i va nevar!!!), no hi ha tornada enrere així que pujo igualment. L'Alberto diu que sembla que no ha nevat excessivament així que ho intentarem.

Dijous a les 15h avió a Ginebra. Bus cap a Xamonix a les 17h. A les 19'30h estic prenent una birra a Xamonix esperant que arribi l'Alberto. Al sopar comentem la jugada. No sembla molt clar, però "palante".

A les 8 del matí som els primers per prendre al telefèric (mai havia agafat la primera cabina i ser el primer a entrar en ella). Fa vent a mes de 50 kms/h i -16 graus al cim de l'Aiguille de Midi. La sortida del telefèric es va retardant pel vent i al final sortim ¡¡a les 9 del matí!!. Enfilem cap a la via i una mitja hora després veiem que es una tonteria continuar. Neu nova, ventada i sensació de fred forta pel vent que fa. Debatem que fer. L'Alberto diu que podríem intentar arribar fins el final dels llargs difícils i rapelar. Anar fins el cim es inviable. Li sap greu que hagi anat expressament i que es meu tercer intent a aquesta via. Li dic que es una tonteria i que millor intentem aprofitar el dia anant a un altre lloc. Canvi ràpid d'estratègia i tornem cap a Xamonix. Agafem el cotxe i a fons cap a Gogne a veure si fem alguna cascada.

A les 11 del matí aparquem a Cogne i cap a les cascades. No portem ni guia ni cap info de la zona. Cap dels dos hem estat mai a l'hivern en aquesta zona, així que enfilem la primera vall que trobem i al cap de 50 minuts anem cap a una cascada que veiem factible ¡¡al sol i amb temperatures positives!!.

Com sempre que vinc a "casa seva" a escalar, l'Alberto diu que " els convidats primer", així que li foto al primer llarg que es el mes dretet. Gel a trams "curiós", però al final passo bé. Continuem per uns llargs bonics i força facilets amb algun tram de "goulotte" molt bonic, fins al final de la via. Son les 15,30h i ja hem acabat els 250 mts de via.

Tornem al cotxe i anem cap a la vall del costat (Lillaz) a tan sols 3 kms. ¡¡¡¡¡Cagonredeu!!!!! Aquesta vall està plena de cascades en bones condicions i aprop del cotxe. Bé, ja sabem on hem de venir la propera vegada.

Tornada a Xamonix on hi ha festa grossa amb focs d'artifici i música al carrer. Sopadet xerrant de mil projectes i amb el compromís de tornar a quedar per escalar junts.

Dissabte l'Albeto té feina amb clients. Jo faig el típic tour de les botigues de Xamonix i a mig dia bus cap a l'aeroport de Ginebra. Avió i a les 21h ja estic a casa.

Conclusió: Un altre cop se m'ha escapat la Fil à Plom. està clar que aquesta via em costarà al menys 4 intents, com em va passar amb la Ravier de la Torre de Marboré.

Malgrat tot, m'ho he passat "de Cogne" i el meu italià va millorant.

ALPE D'HUEZ. CASCADES FUGINT DE LA PLUJA

2011-01-11T08:34:00.000-08:00

Aprofitant que per Reis teniem 4 dies de pont, amb en Marcel vam fer un "Tour" per diferents zones de gel properes a Xamonix (Fer à Cheval, Montriond, etc...) però a tot arreu plovia i les temperatures eren molt altes. Vam coincidir amb en Pau Escalé que venia de fer algunes "salvatjades", entre elles La Massue de grau 7 a Fer à Cheval. També vam estar per allà de xarrera amb el seu company d'aquesta escalada, el "matxaca" francés Nicolas Beauquis. Bona gent i bons escaladors.

Per mirar de portar-nos alguna cosa als piolets, vam acavar a Alpe d'Huez ja que les cascades estan a 2150 mts d'alçada (era la cota pluja/neu) i tenen una aproximació cómoda.

Vam estar totalment sols a la zona, cosa extranya en els temps que corren a les zones que compten amb un accés cómode, ja que acostumen a estar força saturades. Res a veure amb la masificació de zones com Ceillac i similars, on poden haver bofetades per un troç de gel.

Tal com vamm arrivar, vam escalar la gran clàssica de la zona: Symphonie d'Automne.

Bon gel a una cascada molt estética i disfrutona.

Al final, un petit incident no ens va deixar continuar escalant i cap a casa. De tota manera es una zona a tenir molt en compte en moments de poc gel i altes temperatures ja que la zona es molt estable i la seva alçada li dona moltes garanties. Tot això a 6 hores de Barcelona. Apunteu aquest nom: ALPE D'HUEZ!!!!

LA CENSURA HA ARRIVAT A LA FEEC

2010-12-10T15:10:00.000-08:00

Hi ha gent que no s'adona que ni les pitjors de les dictadures poden ja evitar que una informació s'escampi per tot arreu. Internet ha aconseguit democratitzar l'accés a la informació i trencar les cadenes amb les que els totalitarismes intenten lligar-la.

Això es el que està passant amb els actuals dirigents de la FEEC. Pensen que impedint la publicació de noticies i/o informacions a la revista Vèrtex, poden impedir la difussió de les informacions. Gràcies a les actuals eines informàtiques les informacions i/u opinions no podràn ser censurades per molt que les seves mentalitats retrògrades ho intentin.

Això es el que ha passat amb la carta que l'anterior president de la FEEC, Anton Fontdevila, ha enviat a la revista Vèrtex i que l'actual Junta Directiva ha decidit impedir que es publiqui. Per tal que això no sigui així, aquí va el texte censurat per a coneixement de tothom que ho vulgui:

-------------------------------------------------------------------------------------

Degut a que la junta directiva de la federació m’ha censurat la carta que vaig enviar a la revista Vèrtex, per tal d’exercir el meu dret de replica, la faig pública mitjançant aquesta “web” i espero que la censura no actuí de nou. Lamento el trobar-me en aquesta situació, desprès de sis anys de treballar voluntàriament pel col•lectiu excursionista a primera línia de la FEEC, no reclamo cap privilegi, crec que com a federat que soc, tinc dret a utilitzar responsablement i sense censura els mitjans de comunicació federatius que paguem entre tots

"Sr. Director de la revista Vèrtex:

Amb sorpresa he llegit la carta del Sr. Sanahuja publicada en l’últim Vèrtex, en la que fa una rèplica a les cartes d’acomiadament que vaig enviar als presidents de les entitats i als federats. Em sorprèn que es publiqui com a rèplica en la revista ja que les meves cartes no si varen publicar mai, les vaig enviar fa mes d’un any i mig i els fets a que fa referència el Sr. Sanahuja, son de mes de catorze anys enrere quan ell va deixar de presidir la federació.

Tot plegat no crec que sigui massa interessant pels lectors de la revista, molts dels quals no coneixen ni el contingut ni el context de les meves cartes, especialment la dirigida al presidents de les entitats, i per tant vaig pensar en no contestar a les acusacions que fa el Sr. Sanahuja, però com que tampoc es tracta de quedar com un mentider he de matisar el següent:

- En les meves cartes no es feia menció personal a ningú, tret del Sr. Bernat Clarella per situar la meva entrada a la Junta Directiva. Feia un resum de la tasca federativa durant els any que hi vaig formar part com a vicepresident i president i donava les gràcies a les moltes persones que varen treballar per tirar endavant el projecte federatiu durant tot aquell temps sense citar a ningú en particular per no fer un memoràndum en lloc d’una carta. Si no hi havia espai per fer lloances menys ni havia per fer retrets.

- Si be es cert que la liquidació auditada del exercici 1996 es va tancar amb superàvit, no per les activitats ordinàries de les que va resulta un saldo negatiu, si no per un ingrés extraordinari provinent de la indemnització cobrada pel desallotjament de l’antic local federatiu, també ho es que la situació patrimonial de la federació era deficitària. Això també ho varen certificar els mateixos auditors que van revisar els comptes. Els motius d’aquell dèficit, sortosament superat en poc temps, es varen explicar en el seu moment a las entitats federades que en assemblea van aprovar les mesures per eixugar-lo.

- No es cert que a l’assemblea de VIC les entitats refusaren una quota extraordinària per fer front al dèficit acumulat. El 26 d’abril de 1998, en aquella assemblea es va aprovar un pressupost extraordinari de mes de 39 milions de les antigues pessetes. (235.530,63 €) per fer front al dèficit, i en la següent assemblea, celebrada el 29 de novembre del mateix any a Tarragona, es va acordar eixugar-lo amb una aportació addicional anual del vint per cent del seu import. Això suposava, tal com s’indica en la circular 83/1998 enviada a les entitats, que haurien de pagar 145 ptes. per soci durant cinc anys. Sortosament amb l’esforç de tots la situació econòmica de la federació va millorar i les entitats tant sols hagueren de pagar aquesta quota l’any 1998 i parcialment el 1999 i de la quota total aprovada de 725 ptes. per soci en pagaren només 190.

- Del contingut de les cartes que vaig enviar difícilment es pot extreure cap retret ni menyspreu a ningú, si algú així ho vol creure li he de dir que aquesta no era la meva intenció. En cap moment vaig fer cap valoració de les actuacions d’anterior juntes ni la seva comparació amb la tasca realitzada durant el anys que vaig estar a la federació, no crec que fos el lloc, el moment , ni la persona. Qui vulgui fer comparacions tant sols cal que miri els anuaris del últims any i faci la seva valoració.

- Refuso totalment les acusacions del Sr. Sanahuja i per part meva deixo per tancada definitivament aquesta qüestió.

Barcelona 1 de setembre de 2010.

Antón Fontdevila i Martí

Videoclip de la Travessa dels Pirineus escalant

2010-10-26T08:45:00.001-07:00

Ja podem veure per internet, el videoclip de la TRAVESSA DELS PIRINEUS ESCALANT:

http://www.vimeo.com/15968139

Ara toca esperar que en Lluc tingui acavada la pelí final.

¡¡¡FELICITATS!!!

CARA NORD DE LA TORRE DE MARBORÉ

2010-09-02T11:53:00.000-07:00

¡¡Per fí!!. A la quarta vegada ha pogut ser. Fa un bona pila d’anys que portava a la carpeta, la resenya de la Ravier a la Cara Nord de la Torre de Marboré.

A primers d'Agost vaig poder escalar-la amb els amics de la Travessa dels Pirineus, a mes d'en Benoit i l'Albert. Una ascensió que m'ha fet una especial il•lussió.

Aquí la ressenya que he fet, sobre foto:

I aquí unes fotos fetes per en Benoit i en Jordi Vilà.

FESTIVAL DE FISURES A AIGÜES TORTES

2010-07-19T02:01:00.000-07:00

Granet rosat de qualitat, solitud cada cop mes poc habitual, fissures pràcticament netes... Es tracta d'algun racó desconegut a Xamonix?. No!!!. Aprop de casa i baratet.

Resulta que uns bons amics estan immersos en un gran projecte que consisteix en fer la Gran Travessa dels Pirineus, però amb l'afegit d'escalar una bona colla de parets de entre les més significatives dels Pirineus. I a més ho velen fer compartint aquest projecte amb les amics.

Es per això que en Pep i jo vam pujar cap a Aigües Tortes per escalar amb ells unes vies que pensaven fer en aquella zona. Alguna d'aquestes vies fa molts anys que vull escalar, però a vegades costa trobar company per anar segons quins llocs poc "habituals". Aquest es el cas de la via Mestres-Lleonard a les Torres de Bassiero.

Anem fins el Refugi d'Amitges on ens trobem amb en Lluc, l'Isaac i en Jordi. Ja fa un mes que caminen i escalen pel Pirineu, en la seva peculiar Travessa. L'endemà fem l'aproximació des del Refugi fins al peu de les Torres de Bassiero. En 1 hora i mitja ens posem al peu de la primera Torre. En Pep fa cordada amb l'Isaac i jo amb en Jordi. En Lluc encara arrossega una lesió al dic per culpa d'una mala caiguda durant la Travessa, per tant es dedica a fer fotos i vídeos de l'escalada.

La escalada resulta ser un bombonàs de fissures perfectes, quasi totalment des-equipades. 6 pitons d'assegurança per tota la via. 3 llargs a la primera Torre. Desprès un ràpel i 3 llargs més fins a la segona Torre.

Tornem al Refugi d'Amitges on ho celebrem amb un bon sopar i al dia següent anem fins al peu de la via Anglada-Guillamon a les Agulles d'Amitges.

Es una clàssica que fa molt temps que volia escalar. Aquest cop faig cordada amb en Pep. Per darrera venen en Jordi i l'Isaac que fan cordada amb la Laia.

La via té un primer llarg magistral. Un gran diedre de bon granet, força pitonat, ja que es va obrir en artificial l'any 1959. Desprès venen uns llargs bonics però no tan espectaculars com el magnífic primer llarg.

Els companys continuen amb la seva aventura i esperem retrobar-nos en un altre tram i altres parets del se peculiar projecte.

Imatges del Rally 12h d'Escalada Terradets

2010-05-17T02:12:00.000-07:00

Per als que no vau poder gaudir de la festassa del Rally Arc'teryx 12h d'Escalada Terradets, aqui podeu veure les imatges:

EL VIDEO COMPLERT DEL RALLY: http://www.vimeo.com/12407892

LES FOTOS DEL RALLY: http://picasaweb.google.es/110424549985428350683/Temp#

VIDEOCLIP DEL RALLY: http://www.youtube.com/watch?v=rjjYgt38DF8

A veure si l'any vinent us animeu i ens veiem Terradets.

Rally Arc'teryx 12h d'Escalada Terradets (1)

2010-04-22T15:34:00.000-07:00

No us espanteu pel nom d'aquesta proposta, ja que es més una trobada d'escaladors que una competició "estricta". De fet es una manera diferent d'encarar un dia d'escalada. Cada un fa el seu propi "Rally" sense que per la majoria, tingui massa importància la possició final en que es pugui quedar.

Ja fa bastants anys que van possar en marxa la idea d'un Rally 12h d'Escalada els amics del Peñón de Ifach. La veritat es que han aconseguit amb aquesta idea, generar un bon interés cada any, amb un caràcter festiu i on cada un es planteja els objectius del dia en funció dels seu nivell i de les ganes que tingui d'escalar.

El passat cap de setmana vam estar al Rally de Riglos, que son els altres que tambè es van animar a organizar-ho i la veritat es que l'ambient va ser molt bó. Va haver alguna cordada "canyera" que fins i tot va fer ¡¡¡6 vies a la Visera!!!, o sigui uns 1.600 mts d'escalada per sobre del 6b. Però tambè va haver una cordada que nomès va fer una via (la normal del Puro) i ¡¡¡tant contents!!!.

Si t'agafes a una cinta o no en un pas que et costa més del compte, no importa. La majoria de gent va a testar les seves propies possibilitats (mirar de fer una vía a cada Mallo, fer una via més que l'any anterior, etc...). Desprès, final de festa amb un bon sopar, repartiment de premis i sorteig de material.

La idea a Terradets es la mateixa. A més, pels 30€ de la inscripció per persona (60€ la cordada), us portareu una samarreta del patrocinador principal (Arc'teryx), una guia d'escalades de la zona per cordada, avituallaments durant tot el dia (Aquarius, sucs, fruites, bocates...), una bossa amb "productes de la terra" (formatget, embotit, mel...) i un bon sopar de cloenda a l'Hotel-Restaurant Segle XX de Tremp, on farem la entrega de premis (hi hauràn força premis) a més de sorteig de material si no arriva per tothom, que farem tot el possible per què arrivi.

En un altre post us explicaré com funciona el Rally. Entre tant, animeu-vos a incriure-us. Ho passarem bé, segur!!!

Inscripcions i info: www.gels.org i al mail: rally-terradets@gels.org

Scottish Conditions a la Punta de la Vinyola

2010-04-13T02:46:00.000-07:00

Com que sembla que els corredors estan molt bé, amb en Pep Climent i l'Elihecer vam anar dijous al vespre a dormir a Puigcerdà a casa de l'Elihecer. Divendres "alpinisme-madrugón" i cap al Puimorent. Quan arribem ja hi ha gent equipant-se. Sortim pitant i ens toca obrir traça fins a la Punta de la Vinyola. Quan veiem el panorama comença a quedar clar que tocarà curtida. Tota la paret està tapissada de neu relativament recent. No hi ha perill d'allaus que puguin ser perillossos. Darrera nostre venen 10 persones més. Els que tenim més aprop arriben al mateix temps que nosaltres (clar!! ja tenen la traça oberta!!). Diuen que anaven a la Carnestoltes, però veien les condicions, decideixen ficar-se darrera nostre.

A peu del Corredor NO, les purgues son constants. Bé, doncs "Scottish Conditions" al canto. Li foto al primer llarg i em cau a sobre "la del pulpo". Aquest llarg està tot en piolet tracció, però les roques estan tapades de neu i haig d'anar netejant pels costats per mirar de trobar fisures on poder assegurar. Li vaig fotent per veure si trobo la reunió que m'havien comentat en Mimo i en Marcel, però no apareix. Surten el Pep i l'Eli a l'ensamble fins que trobo un pitó que reforço amb un Camalot vermell. Reunió!!!. He fet uns 70 mts.

Arriben els companys i amb aquestes condicions no ho veuen clar. Jo estic molt motivat, així que "palante". Faig un segon llarg més curt fins a una reunió de 2 claus que hi han a l'esquerra. Sort que tenen una vaga que sortia una mica de la neu i l'he pogut veure (i desenterrar).

Segueixo molt motivat i li foto tambè al següent llarg. Aquí la cosa es molt més mixte amb trams delicats. Cal anar netejant per buscar on ficar assegurançes al mateix temps que es progresa assegurant cada pas. Hi ha una mena de diedre a mig llarg amb uns pasets, que...uff!!!. Suposo que una vegada "net i polit" els companys i la cordada de sota deuen passar una mica millor, però a mi m'ha demanat sobre tot molta concentració.

No sento bé si el que diu en Pep es que s'acaba la corda o que encara queda corda, així que, com tampoc hi ha cap lloc clar on muntar la reunió, vaig fent per un mixte una mica menys complicat fins que surto a l'aresta. Al final: ensamble d'uns 70-80 mts.

Resum: m'ha agradat molt l'activitar, tot i que es fa una mica curteta (la mateixa sensació que al Phoenix, encara que aquest de la Vinyola ho he trobat més difícil). Això va tambè per les condicions, molt psicològiques i amb dificultats a tenir en compte, així com per assegur-se els llargs. Con dic a un video de l'Eli al final de la escalada "m'ho he passat teta de la bona".

Apa, a gaurdir-ho!!!

Historia d'Eau a Izas-Rematant la temporada

2010-03-19T04:00:00.000-07:00

Quan semblava que ja s'havia acabat la temporada de cascades de gel, ens ve a sobre un altre onada de fred (i ja son varies aquest hivern) que ens torna a donar “vidilla” uns dies més.

Sense donar-li masses voltes, amb la Núria i en Marcel anem divendres cap a Izas, ja que encara tenim pendent l’Historia d'Eau. Per a mi ha estat una via “gafe”, ja que per diferents motius, encara no l'havia fet. Alguna vegada el company de cordada d'aquell moment em deixa tirat quan pràcticament estem de viatge. L'any passat amb en Marcel vam anar massa tard i des-de peu de via veiem que ja no pintava bé.

Per fi, gracies a aquesta onada de fred al Març, l'hem pogut escalar.

Divendres dormim a la furgo, al pàrquing de Canfranc-Estació. A les 5 sona el despertador. Desprès d'esmorzar pugem un bon tram per la pista en direcció al Col de Ladrones, però un parell de cur-ves abans d'arribar ja no podem continuar amb vehicle. La cur-va té un bon gruix de gel i pel que falta no val la pena posar cadenes.

Comencem a caminar amb una mica de neguit ja que veiem que hi ha força moviment de personal preparant material i inclús alguna cordada ja està força avançada.

Amb una aproximació còmoda i amb neu dura, arribem a peu de via i ¡¡Ohhhhh!!, hi han 3 cordades al peu de la cascada.
Com que ja porto varis intents, decidim que esperem el nostre torn i mirem d'intentar escalar-la.

Quasi 2 hores desprès ens toca i podem començar a escalar. Al sorteig li toca el primer llarg a en Marcel. Com que som 3, decidim fer com a mínim 2 llargs seguits cada un. En Marcel arriba a la primera reunió sense cap problema. Continua per la "goulotilla" que hi ha just a sobre de la reunió i con que a la branca esquerra de l'Escudo hi “overboocking”, apura la corda i monta reunió al gel a l'inici de la branca dreta.

Aquí canviem les cordes i continuo jo. Supero la branca dreta de l'Escudo amb gel a vegades una mica aigualit i entro a la "goulotte" que hi ha per sobre. Just a la entrada hi ha una reunió a la roca, però com aquí es canalitza tot el gel que tiren les 2 cordades que tenim a sobre nostre (em avançat una), xapo la reunió i continuo. Un cop fora de la "goulotte" miro d'anar cap a una roca mes amunt i a la dreta on hi ha una reunió de pitons. Com que les corden no arriben, fem un bon tram en ensamble, que es fa una mica dur per la tensió de les cordes.
Quan estic assegurant a la Núria i en Marcel, un dels molts troços de gel que tiren el que van davant, encerta a picar-me al colze i al genoll. El mal es molt fort i em queda el braç molt dolorit.

Continua en Marcel pel primer llarg de "l'Autopista", apurant la corda i muntant reunió al gel. Aquí les cordes ja van molt glaçades i recuperar o donar corda costa més que la pròpia escalada. Per no enredar-ho més, faig jo el darrer llarg, tot i que el braç i el genoll em fan molt mal.

La baixada per Iseries es força ràpida gràcies a que la neu està en molt bones condicions. Malgrat tot, no deixa d'impressionar passar a la bora del gran allau que ha caigaut fa uns dies.
Ràpida baixada fins el cotxe i continuo cap a Riglos on tinc un sopar-reunió pel Rally d'Escalada Terradets, però això ja ho explicaré en un altre post.

Les fotos d'aquest post son de la Nuria Gironés, en Marcel Ruiz i meves.

Projecció d'INES PAPERT per primera vegada a Catalunya

2010-02-18T07:14:00.000-08:00

El proper dilluns dia 1 de Març hi haurà la primera projecció que la escaladora alemanya Ines Papert farà a casa nostra (Mostra d'Audiovisuals de Muntanya de Sant Martí a Barcelona) i a tot l'Estat Espanyol.
Aquesta dona es possiblement la millor escaladora en gel a nivell mundial entre altres coses (M11 en Dry, grau 6+ en cascada de gel, 8a en roca, apertures a l'Himalaia, etc...).

FOREVER d' Ines Papert

Dilluns día 1 de Març a les 20:30 h.

Centre Cultural La Farinera del Clot

Gran Vía de les Corts Catalanes, 838 (Barcelona)

Més informació a: http://www.mostrademuntanya.cat/programa.html

LA DIAGONAL- Les altres cascades de Bielsa

2010-01-25T05:59:00.000-08:00

Cada vegada hi ha més saturació a les zones clàssiques de cascades de gel. Fa uns dies vam veure una de les situacions més inconscients que he vist a la muntanya i ja fa molts anys que volto. A la boca sud del túnel de Bielsa, amb 6 o 7 graus positius, dia assolellat, risc 4-5 d'allaus i 34 persones a la cascada El Sueño del Agua!!!!!!!!!!!.

Pocs dies desprès, a una coneguda web d'un grup de muntanya virtual, comentaven la situació ja que ells estaven a la via en aquells moment, posant a parir els que anaven per sota. Com si el problema només fos dels altres!!!! i sense plantejar-se ni tan sols, que ells tampoc haurien d'haver-se ficat allà, encara que fossin els primers a entrar a la via. El problema no es quants eren sinó què feien allà, en aquell moment i en aquelles condicions!!!.

Nosaltres, desprès de voltar una mica analitzant les condicions de diferents zones properes, vam tenir molt clar que només era segur escalar a la boca nord, a les cascades que no tenen campes ni corredors de neu a sobre que et puguin caure a sobre (insisteixo) un dia de temperatures positives i risc d'allaus 4-5.

Així va ser com amb en Marcel, vam escalar LA DIAGONAL. Una cascada en la que gaire gent es fixa a la boca nord, on la majoria només veu la Dorada i companyia. Els companys (Canito, Roger, Marc i el Tronko) van fer una altre al costa que s'ens dubte es del millor de la zona: EL CARNAVAL, una via que vaig fer fa un parell d'hiverns amb en Javi. Penjo aquí la foto-ressenya i algunes imatges de la escalada.

Bones escalades i una mica de seny, que juguem amb coses que no tenen recanvi.

Premi Arc'teryx a l'alpinisme hivernal

2009-12-14T04:59:00.000-08:00

La marca Arc'teryx ha possat en marxa un premi per a les activitats d'alpinisme hivernal que es facin el proper hivern a les muntanyes espanyoles, incloent el vessant francès dels Pirineus.

Con que els alpinistes sponsoritzats no poden optar, potser els alpinistes "d'apeu" podrem tenir possibilitats.

Les bases del premi i tota la informació necesaria està aquí:

http://arcteryxspain.wordpress.com

Esmolem els piolets i crampons i possem imaginació a les nostres activitats d'aquest hivern. Potser tindrem premi!!!!

La Festa del Paca al Peladet (Terradets)

2009-11-26T04:44:00.000-08:00

Aquests dies estinc anant i venint amb un projecte per l'any vinent a Terradets. Ja ho explicaré al seu moment.

Aprofitant que haig de pujar fins al Congost i que en Pep i l'Eli estàn per la zona, faig un puja-baixa el dissabte. La idea era fer una via a la Paret de les Bagasses per continuar amb el control del sector, però en Pep insisteix per anar al Peladet. Cap dels tres ha fet mai una vía en aquella pared així que no hi ha gaire debat i de seguida enfilem el pendent que porta fins al peu de LA FESTA DEL PACA.

Sembla que aquesta vía s'ha convertit en la clàssica de la paret, així que quina millor vía per tastar la verticalitat d'quest impressionant mur??.

La via comença amb un llarg d'artificial que fins i tot supera un petit sostre. Nomès portem un estrep i per tant fem alguna filigrana per què en Pep em passi l'estrep i l'Eli es fa un invent amb cinta plana per fabricar un altre.

Desprès segueix un llarg de placa i a continuació segueixo jo per un llarg tranquilet per un diedre primer i una placa desprès. Continuo un altre llarg per un tramet de fisura vertical amb flaqueix a l'esquerra pel tram de roca menys bona de la via, encara que no hi ha cap problema per passar-hi.

Finalment en Pep fa el magnífic diedre final. Pel meu gust, el millor llarg de la via. 6a de fisura ampla amb un curiós tram "riglero" i molt bé assegurat.

Per baixar, agafem la línia de rapels de la via Destellos. Molt vertical i impresionant. En Pep s'ha oblidat l'aparell assegurador-rapelador, així que continuem amb els invents per compensar-ho.

Una bonica via per tastar l'imponent mur del Peladet i on caldrà portar al menys un estrep, varies plaquetes recuperables, cordinos finets per ponts de roca que poden estar malmessos i algun friend variat (no imprescindible).

Via Murciana a la Sud de la Maladeta

2009-11-16T07:42:00.000-08:00

Ja ha aparegut la via!!!!.
Quan fa uns messos ens vam ficar en el bonic diedre a l'esquerra de la pared Sud de la Maladeta (o Pico Abadias), ja ens va sorprendre que no estiguès obert. Quan vam trobar un parell de pitons, ja ho vam tenir mes clar que estaria oberta la linia, però ara, un cop publicada la informació a la revista Desnivel del mes de Novembre-09, ja s'ha confirmat.

Fa una setmana vam rebre un mail d'uns escaladors de Murcia, que ens van enviar la ressenya i fotos de la seva escalada. Comenten que la via val molt la pena (nosaltres no vam fer la seva via, nomès les 2 primeres tirades), així que penjo aquí una foto amb el traçat de la seva via (Via Murciana) i de l'Engendro que vam fer nosaltres.

Noaltres vam entrar directament pel diedre al primer larg. Crec que aquesta opció li dona més elegància i continuitat a la seva via.

Per contra, la nostra "escapada" a la dreta del gran diedre de la seva via, no val la pena, sino es per sortir més ràpid pels motius que siguin.

Així doncs, una altre bona opció amb bona roca, en aquesta atractiva paret pirenàica.

TANCANT EL CERCLE A LA SUD DE LA MALADETA

2009-09-04T07:17:00.000-07:00

10 anys feia de la darrera vegada que vaig escalar a la Sud de la Maladeta (o Pico Abadias). 3 vies escalades més l'apertura d'una altre (Eterna Juventud), van estar suficients pel moment.

Malgrat tot, sempre comentava que si tornava a la paret, volia que fos per escalar la via de l'Antonio García Picazo, una autèntica obra d'art ben trobada pel seu autor, com ha estat sempre habitual en ell.

De fet ho tenia força oblidat quan, mirant unes fotos amb en Jordi Vilà li vaig assenyalar una línia molt evident que encara resta per obrir. Fogositat de joventut o ganes de tancar un bon mes d'Agost, el cas es que en Jordi va aprofitar un sopar a casa per llençar el desafiament: "anem o què?". "Ho he comentat amb en "Kletter" i també vol anar per mirar de fer la Picazo en lliure i treure el nas a veure si la linia que mirem potser interessant", va dir en Jordi.

Ja estem liats!!. Doncs vinga!!. Tonyina un altre cop!!.

Divendres dormim unes horetes (poques) a Benasque i a les 5 del matí agafem el bus que porta a Vallibierna. Fins a mitjans del Setembre, no es pot pujar amb cotxe particular i s'ha d'agafar el bus públic, si no vols afegir mes "tonyina" a l'activitat amb una pujada a peu fins a Vallibierna

Baixem del bus encara de nit i, per sorpresa de la resta de gent del bus, no comencem a caminar. Al banc de la parada del bus a Vallibierna, aprofitem per fer un esmorzar a l'alçada de l'activitat prevista: unes llesques de pa amb tomàquet, pernil i fuet!!.

Ara sí!!. Cap amunt, amb tota l'artilleria a sobre!!. Portem joc de Camalots i Aliens amb els números centrals repetits. Joc d'empotres i... ¡¡¡21 pitons!!!. Ja se sap que això de les apertures demana força artilleria i no sigui que per un catxarro més, no puguem triomfar.

Cap a les 8,30 ja som al Coll d'Aragüells on comencem el flanqueig fins a peu de via, més còmode del que la gent es pensa. Després que per fer la primera via en aquesta paret, vaig fer l'aprox per la Vall de Cregüeña, la resta de vegades sempre he vingut per la Vall de Corones. Sens dubte es més còmode i el desnivell es menor.
Un cop a peu de paret, deixem els trastos al bivac que hi ha just a sota de la paret i veiem que la línia que pensaven obrir no ens agrada tant com a les fotos. Per contra, un bonic diedre totalment a la part esquerra de la paret, ens motiva de seguida. Al llibre de l'Aneto d'en Dalmau no surt cap via per aquest diedre, així que decidim anar a treure el nas. Ens resulta estrany que no estigui oberta per què es molt evident, però com que en aquesta paret tampoc acostuma a haver-hi cua, així que som-hi doncs!!.

Son les 12 del matí quan comença en "Kletter" i al cap d'uns metres ¡¡¡¡ohhhhh!!!, hi ha un pitó!!. Bé, potser es només aquest llarg i desprès la via tira cap a la dreta. Continua en Jordi i ¡¡¡ohhh, ohhhh, ohhh!!! Un altre pitó!!. Sembla que la cosa ja està clara.

Malgrat tot, continuo jo per un tercer llarg fins al peu d'una xemeneia una mica desplomada, difícil de protegir i de progressar. Per evitar-la, faig un flanqueig cap a la dreta per una fissura horitzontal que em fa suar. Un flanqueig força guapo!!.

A partir d'aquí, anem tirant per on ens sembla, amb la idea d'acabar la paret i així no perdre el dia.

A la part superior, sense saber com, hem aparegut al peu del darrer llarg de la via Montse. Els companys no s'ho acaben de creure ja que el llarg es de placa vertical i sembla complicat de passar, però insisteixo ja que aquest llarg em va tocar a mi quan vaig escalar la via Montse amb en Teixi ja fa uns quants anys. Finalment en Jordi s'enfila i acabem la via per aquest magnífic llarg obert per un mestre de la Maladeta: en Jordi Lluch.

Hem passejat els 21 pitons, per tota la paret però, que hem de fer!!. Es el que té l'aventura!!

Baixem fins al bivac i preparem un super-sopar "made in Vilà" que esvaeix tots els dubtes que tenia en "Kletter" sobre la possibilitat de passar gana durant el finde (el noi es de "vida").

Finalment jo tinc que reconèixer que pujar 2 "pallessos de kilo", una bossa de tomàquets i mitja dotzena de llaunes de cervesa, com a complements dels sopars, ha estat una molt encertada idea per part d'en Jordi. I es que, hi han plaers que ben valen un mal d'esquena!!.

Diumenge, cap a les 8 del matí, ens desperta el pas d'una corda que va a la via Directa (la clàssica de la paret). Breus comentaris i seguim dormint. Finalment ens llevem ¡¡¡¡a les 10 del matí!!!. Hem dormit durant ¡¡12 hores!!.
Bé, doncs cap a la Picazo a veure si en "Kletter" es desfoga fent-li el seu desitjat Rot-Punk. Son les 12 del matí (spanish time) quan comença en Jordi directament pel diedre. La ressenya que portem diu IVº però no ho es ni de broma. Un cop a la 1ª reunió, mirem la ressenya i resulta que el llarg comença per una "laja-bavaresa" més a la dreta. ¡¡Ja dèiem que no podia ser IV!!.

Continua en "Kletter" lluitant amb el sostre-xemeneia, fissures, flanqueig de pel•lícula, altre sostret i finalment munta la 2ª reunió on en Picazo va fer la seva R-4, empalmat 3 llargs en un.

S'ha de dir que l'Antonio va obrir aquest llargs amb trams d'escalada artificial, sol i a l'hivern. Empalmar llargs, a l'estiu, amb una bona ressenya i amb l'artilleria actual, no treu merit a la forma en que la va escalar ell a primers dels 80. El que sí s'ha d'aclarir es que els llargs es troben pràcticament nets. En els primers 4 llargs originals (els 2 que vam fer nosaltres) només hi han els pitons de la primera reunió i 2 pitons a tot el llarg que va fer en "Kletter". Un a cada lloc on l'Antonio va fer les seves 2 reunions intermitges i cap dels 2 pitons serveix per assegurar cap pas difícil. O sigui, es pot considerar que, a més del Rot-Punk, en "Kletter" la va fer quasi en Clean-Climbing.

De tota manera, va ser un llarg magnífic, on jo vaig aprofitar els Aliens que va col•locar per fer alguna trampa al sostre-xemeneia, mentre en Jordi per darrera meu anava dient que tot era qüestió de "posicionar-se". I es que la edat no perdona!!!.

A partir d'aquí vam seguir per una escalada de tall una mica més clàssic, però sense perdre interes, fins al peu del pilar final. En Jordi empalma en un de sol els 2 diedres de la part superior, a l'esquerra de l'esperó. 50 mts de diedres de dits i bavareses, amb un sol pitó a mitat del llarg. ¡¡¡Sublim!!!.

Finalment, en "Kletter" empalma també el que originalment son els 2 darrers llargs. Un bonic tram molt aeri on les cordes tenen molt fregament pels flanquejos sinuosos que busquen les fissures i repisetes que permeten superar aquest espectacular tram final.

Els tres coincidim en que ha estat una extraordinària escalada, on només hem trobat uns 5 o 6 pitons als llargs i on moltes reunió tampoc estan equipades. Un bombonet que no es pot deixar escapar si es aquest tipus d'escalada el que t'agrada ( i a nosaltres es la que ens agrada).

Tornem al bivac i decidim baixar fins a la vora del Llac de Cregüeña a dormir. Allà el bivac es mes còmode, amb herba i una mica més "calentet". Una nit molt estelada i el gran focus de la lluna, ens fa petar la xerrada fins que ben tard s'acaben les cerveses.

L'endemà només queda recollir i baixar. A la pujada, vam decidir no tornar a baixar amb el bus, així que enfilem la Vall de Cregüeña avall, fins el Pla de Senarta on hem deixat el cotxe i on arribem cansats però contents. I es que, com diu en Jordi: "que ven parit es aquest cansament!!!"

PILAR SUD A LA BARRE DES ECRINS-Retorn a les grans parets

2009-08-24T14:46:00.000-07:00

Ja feia alguns anys que tenia abandonada la escalada de grans parets. Quan va néixer la primera de les criatures que corren per casa, vaig canviar el xip per adaptar-me a la nova situació familiar. Poc desprès va néixer la segona criatura de la casa i la feina familiar es va multiplicar. Ara que ja tenen 4 i 2 anys i mig, per tant, comencem a respirar una mica més.

Tot i que no estic en bona forma, quan en Pep em va dir que si a la setmana de la "Trobada dels Ecrins" ens hi ficàvem al Pilar Sud de la Barre des Ecrins, li vaig dir que si, tot i que era conscient que acabaria trinxat. 1.300 mts de roca fins al cim més alt del massís dels Ecrins, a 4.100 mts d'alçada.

Sense entrenar i escalant poc en els darrers anys, no sembla l'activitat més adient al meu actual estat de forma, però com en Pep insisteix, doncs ja recorreré a les meves "reserves històriques".

Poc desprès d'arribar a Ailefroide, la meteo dona un previsió de temps excel•lent durant 3 dies seguits. Sense gaire temps per pensar-ho, ja estem de camí cap el Pilar Sud. Amb passes pausades anem remuntant la morrena del Glaciar Noir. Som 5 amics repartits en 2 cordades. En una cordada anem en Pep, en Canito i jo. L'altre cordada son l'Iban i en Marsi.

Hem començat a caminar cap a les 8,30 del matí des del Pré de Madame Carle a uns 1.800 mts d'alçada. Fins els 2.800 mts on comença la escalada del Pilar, ja tenim una bona excursió. En arribar a la rimaia, en Canito diu que es torna per què no es troba bé, així que al final serem 4 a la paret.

La part baixa es el típic terreny fàcil i poc definit, on anem en ensamble. A poc a poc el Pilar es va redreçant i comencem a fer llargs. Travesses a dreta i Esquerra per vires i xemeneies, allarguen l'escalada.

Un cop superat el primer contrafort, anem a parar a una aresta un xic tombada i poc definida on trobem un bivac raonable. Dubtem si es el que ens va comentar en Lluc com a més còmode per dormir els 4, ja que els de mes amunt ens diu que son més petits i força incòmodes. Faig una mica d'exploració i una pel més amunt descobreixo el millor bivac de tota la paret, per dormir 4 persones còmodament estirats i sense necessitat d'estar encordats.

Es aviat i encara queda molta paret per davant, però al menys aquí segur que dormirem còmodament. A més estem orientats a l'Est, per tant el sol ens tocarà només sortir i ens permetrà començar la escalada molt d'hora, sense passar fred.

No tenim clar si trobarem aigua a la paret, així que decidim reservar l'aigua que ens queda i no cuinar per sopar. Quatre ganyips i molta estona per petar la xerrada al bivac, va deixant pas a una nit de lluna plena de pel•lícula, que surt per darrera el Pelvoux.

La nit no es molt freda, però a aquestes alçades (uns 3.300 mts d'alçada) s'agraeix el sac de ploma. L'Iban i jo hem portat sac de 500 grs, però en Pep i en Marsi han vingut només amb la jaqueta de ploma i la funda de bivac.

Cap a les 6 del matí, comença a clarejar i poc desprès ja ens toca el sol. S'agraeix l'escalforeta i cap a les 7,30 reprenem l'escalada. Fins aquí hem escalar amb la bota d'alpinisme. A partir d'aquí ja ens calcem els peus de gat.

Una vira, alguna canal amb neu recent, la Tour Rouge i finalment arribem al peu del Bastió, el tram més vertical i difícil de la via. Per sort, passem molt aprop del que a l'hivern es una goulotte d'escalada en gel i que ara es un petit torrent d'aigua que ens permet veure i re-omplir les ampolles, abans de afrontar aquest tram clau.

Son 9 llargs al voltant del Vº, amb trams de V+ i amb la roca "no massa bona". El darrer llarg del Bastió es el més difícil, amb la famosa placa anomenada "le Miroir" a la seva part final i que resulta ser el tram més fàcil del Bastió (quasi es fa mig caminant).

A partir d'aquí, unes crestes i canals fàcils porten directe fins el cim de la Barre des Ecrins a 4.101 mts d'alçada. Son aproximadament les 8 de la tarde, un horari molt tranquil com ha estat tota la escalada.

Una estona al cim, on ens equipem pel descens dels 2.300 mts que tenim fins el Pré de Madame Carle, pel vessant glacial de la ruta normal i comencem a desgrimpar per l'entretinguda i aèria aresta que porta fins el coll amb el Dome de Neige des Ecrins, al que arribem després de fer un ràpel pel qual hem hagut d'encendre els llums frontals.

La primera part del descens per la glacera, es força dreta i, encara que hem de flanquejar varies esquerdes, perdem alçada amb relatiu poc temps. Desprès arribem a una part força planera que es fa eterna i on el cansament acumulat es fa notar... i molt. Malgrat tot, caminar sota una lluna plena que permet caminar sense necessitat de portar encès el llum frontal, resulta encisador.

A la morrena que baixa cap el Refugi del Glaciar Blanc, la llaga del peu esquerra m'està matant. Abans d'arribar al Refugi, veig un bon bivac a un costat del camí. Son més de la 1 de la matinada i per avui ja esta bé. Estiro el sac i em preparo una sopa. Es la primera cosa calenta que menjo en 2 dies.

En sortir el sol, continuo el descens i al cap d'uns 20 minuts arribo al Refugi del Glaciar Blanc. Estic a la terrassa quan veig que en Pep surt de dins el Refugi. M'explica que al final no van continuar directes fins el Pré de Madame Carle, com van dir, per què també estaven molt cansats. Em van esperar i veient que no arribava, es van ficar a dins a dormir.

Novament tots junts, baixem fins el cotxe i cap el càmping on arribem a temps per esmorzar amb la família i els amics.

Ha estat una escalada molt agradable i relaxada, amb un ambient d'absoluta solitud i tranquil•litat, molt típic dels Ecrins i poc habitual a massissos con el del Mont Blanc o el Valais.
Ara que sembla que començo a re-prendre la escalada de grans parets alpines, m'està agradant que sigui en el massís dels Ecrins, on potser no hi ha tanta bona roca com a Xamonix, però on segur que hi ha una atmosfera d'alpinisme autèntic que potser no sovinteja tant a altres massissos.

CONTRASTOS AL PEDRAFORCA

2009-07-20T16:35:00.001-07:00

Resulta curiós els contrastos que es poden produir als nostres Pirineus. En aquest cas, al Pre-Pirineu com es el Predraforca.

Fa només 2 mesos que m’estava enfilant per aquest vessant nord, carregat amb els estris de gel, per fer l'escalada de la Canal del Riambau, en les millors condicions glacials que es recorden en bastants anys. Ara, mentre remuntem pel bosc camí de la base de la paret nord, miro cap a la gorja d'aquesta canal i em sorprenc el canvi tan radical que ha sofert aquest vessant en tan poc temps.

Ja ens acostem a l'Agost i de cara a fer alguna bona ascensió als Alps, amb en Pep i l'Antón hem vingut al Pedraforca per fer metros de cara a agafar rodatge.

Aquest any anem als Ecrins amb els "Ex-Combatientes" (antics participants a les Estades per a Joves Alpinistes de la FEEC) i com que allà a l'Agost no hi han moltes ascensions glacials, doncs el millor es agafar rodatge amb roca de "llargues distàncies".

Als Ecrins, la major part de les bones vies tenen més de 1.000 mts de desnivell, així que el millor es fer fons en roca per anar el més còmode passible i carregar motxilla, ja que per fer bona part d'elles, s'ha de fer bivac al peu o a la mateixa paret.
Aquesta era la idea quan vam sortir de Barcelona camí del Pedra, però en arribar a Saldes, la temptació de fer un bon esmorcar a la Granja del poble i tastar la ja seva famosa Coca, va ser superior a la motivació escaladora.

Això va fer que la hora a la que sortíem del cotxe camí de la paret, no fos precisament molt alpina. Davant d'aquest fet condicionant, decidim no entrar per cap via de les que hi han sota la vira de la Pany i accedir al peu de la CERDÀ-POKORSKY de la cara nord, per la vira.

La via es força interessant i amb bona roca en general. L'equipament convina els pitons (alguns d'època) amb 3 o 4 parabolts en el trams més difícils, així com algú altre a les reunions.

Els 2 primers llargs son facilets fins a situar-se sota el desplomet d'inici del 3r llarg.

Un tram explosiu, assegurat per 2 parabolts que substitueixen els antics burils d'època, permeten superar aquest curt tram en lliure (6a) o fent A0. El 4º llarg es una mena de placa-diedre amb un final també desplomadet i explosiu.

El llarg següent (i últim d'aquesta via),segueix un diedre que s'acava a una mena de micro-vira on cal superar un tramet descompost. Nosaltres vam estirar aquest tram amb un llarg ensamble fins a un petit pi, quasi a sota de la xemeneia de la part superior de la Directa Anglada-Guillamon.

La xemeneia s'acava a una mena de petita bretxa d'on surt una vira herbosa a la dreta, força enlairada, que porta a un diedre-off wich no gaire difícil.

Aquest llarg també l'allarguem amb un ensamble fins on el terreny es tomba just a sota del Collet de la Cova. Com que la cosa ja perd interès, decidim sortir pel Collet de la Cova i baixar cap el Collet del Gat per prendre la tartera i directes cap el Refugi.

En general, l'ensamble de la Cerdà-Pokorsky amb la part superior de l'Anglada-Guillamon, m'ha semblat una escalada interessant i una bona opció per fer metres aprop de casa, de cara a les "tonyinades alpines" que tenim a tocar.

Ecrins, els Alps oblidats

2009-06-07T15:32:00.000-07:00

La veritat es que, desprès de fer el post de la sortida de l'1 de Maig als Ecrins, al blog de Desnivel, em fa una mica de mandra tornar a fer-ho en aquest blog un altre cop.

Com una de les motivacions d'aquest blog es intentar possar les ressenyes de les activitats, marcades sobre foto, doncs posso link al post del blog de Desnivel i afegeixo una ressenya feta expresament per a aquest, així com informació afegida:

Punt de sortida: LA BERARDE (1.720 mts)
Alçada del punt de vivac: 2800 mts)
Desnivell de la via Mayer-Dibona: 1.050 mts (des de la rimaia al cim)
Cim del Dome de Neige des Ecrins: 4.015 mts
Desnivell del descens (Dome de Neige-La Berarde pel Col des Ecrins): 2.300 mts

Potser estic re-descobrint aquest Massís un tant oblidat pels alpinistes de casa nostra.
La comoditat de massissos amb accessos mecanitzats i bons refugis a la base de les montanyes, a vegades fa que no ens fixem en aquestes ascensions que encara avui dia mantenen la solitut i la sensació de descoberta que van tenir els pioners de l'alpinisme.

Al menys jo, he gaudit molt d'aquest intent d'ascensió i de l'estil del mateix. M'agradarà tornar a intentar-ho... ¡¡¡si la meteo i les condicions em deixen!!!.

Montrebei - Una escalada horitzontal

2009-06-05T05:15:00.000-07:00

Montrebei i verticalitat son pràcticament sinònims, però hi ha alguna excepció. Com a comparses de les dues reines del Congost: les parets de Catalunya i Aragó, s'hi troben tot un seguit d'atractives crestes que s'escapoleixen de la tònica general de verticalitat quasi angoixant.

Dins aquestes, un parell d'enamorats de la zona (en Joan Urquiza i en Joaquin Olmo), van enllestir l'equipament de la més atractiva de les crestes del Congost i que ara porta els seus cognoms.

600 mts de sorprenent bona roca (poc normal en una cresta), amb trams esmolats i curiositats com ara el ràpel dins la gorja que separa la part final del recorregut o els ràpels equipats a totes les agulles, incloses les que es troben als laterals i fora de la línia d'escalada.

Feia temps l'Armand Ballart en va passar la ressenya i des de llavors que la teniem pendent.

Va ésser per celebrar un nou aniversari de l'Anton Fontdevila, que vam fer una escapada per escalar aquesta Cresta. Hi ha aniversaris que quan començes a fixar-te en els números que tenen al devant, agrada de manera especial celebrar-los amb una activitat que et faci gaudir.

Així va ésser que vam sortir de Barcelona vora les 7 del matí cap a terres aragoneses. Aprop de Tolva vam fer un bon esmorçar (hi ha coses imprescindibles) i ens fiquem a la pista en direcció a Estall. Per aquesta banda, els primers trams de la pista son força dolents, encara que desprès millora.
Un cop a Montfalcó, deixem el cotxe i seguim la cresta per continuar desprès el curiós camí descendent fins a l'inici de la via, on arribem desprès de fer una mica el "sanglar".

El primer llarg es el tram més vertical i difícil (V+, 6a). Tot i que hi han cordades que s'escaquejen i no el fan, jo crec que es un dels millors llargs de la via.

Desprès nomès cal anar a tota cresta, amb bona roca i seguint els parabols de la via.

Ara un ràpel, ara un tram esmolat, fins arribar a la curiosa escletja on cal rapelar per passar a l'altre costat i reprendre l'últim tram de la Cresta.

Un cop a dalt, retornem el primer tram del camí que hem agafat per baixar. Arribem al cotxe i cap a casa.

Amb l'Anton comentavem que si s'haguèssin de possar junts, la munió de ferros que aquesta cordada ha deixar intal·lats pel gaudiment col·lectiu, tant aquí com a altres llocs, segurament omplirien un camió. Per això el mínim que podem fer es dir-li: ¡¡GRACIES COMPANYS!!

Retorn a la roca

2009-05-26T11:11:00.000-07:00

Feia força temps que no treia els peus de gat a passejar. Hi es que quan cauen les primeres neus, nomès penso en piolets i crampons.

El cas es que en Pep, amb molt bon criteri, em va comentar que portès els peus de gat per fer una escaladeta a Montserrat, aprofitant una estona desprès d'una reunió.
A més, em va dir d'anar a una via que inexplicablement no coneixia tot i haver passat mil vegades per debant: la CADE a la Miranda de la Portella. ¡¡Si, si, ho reconeixo!!. ¡¡No havia paratatenció en la inmensa "laja" desenganxada d'aquesta banda de la paret d'Agulles!!.

A sobre en Pep va proposar de fer l'aproximació pel curiòs avenc que es rapela des de la R-1 de la via Laponia. Un toc d'exotisme en l'activitat.

La veritat es que la via va valer la pena. La xemeneia del segon llarg, imprescindible en l'escalada montserratina. Quasi 50 mts de "ramonage" sense cap assegurança, tot i que la dificultat deixa fer.

La sortida a l'esperò es molt aéria, com tots aquest trams a les agulles montserratines. Un cop a dalt, baixem ràpidament mentres comença a ploure. Altre cop al camí, veiem la cordada que venía al darrera, al fil de l'esperó de sortida, sota la pluja.

A falta de càmara de fotos, les del teléfon ja fan la funció.

ESPORTIVA ALS PIRINEUS ORIENTALS A PRIMERS DE MAIG?

Doncs sí. Tot i que la Begoña i jo no fem gaire escalada esportiva, vam anar a St Pere des Forcats i amb un teló de fons de muntanyes nevades amb l'impressionant mantell que aquest any encara hi ha els primers dies del mes de Maig, aprofitem que estavem a la Cerdanya per apropar-nos.

Amb l'amic David que ara està en fase "esportiva" i desprès que la Begoña, ell i la Laura fessin el Puigmal amb esquís (peasso esquiada), doncs vam anar a estirar una mica la musculatura en aquesta zona de la Cerdanya Francesa. El lloc permet anar amb els nens sense tenir que estar tota la estona controlant que no s'estimbin.

Bé, ja que hem tret la pols als peus de gat, caldrà no deixar-ho massa temps.

RIAMBAU INTERNAUTA

2009-05-05T15:42:00.000-07:00

LA MILLOR RESSENYA DE LA VIA A: http://tocantelbuit.blogspot.com

¡¡ La informació de les condicions de la muntanya al dia !! Això es el que el món d'internet ha aportat a l'alpinisme i la muntanya en general. ¡¡Es increible el que genera aquest mitjà!!.

Surt un missatge en un foro d'internet i al dia següent la via en questió es asatjada quasi literalment, amb el que això té de bó per als alpinistes i de dolent per a les delicades condicions de les rutes glacials.

Això es el que li ha passat a la poc concorreguda (fins aquest any), Canal del Riambau al Pedraforca.

Han estat al mateix temps un mail d'en Mimo a la llista dels Ex-Combatientes i una piada a Infohielo. Això va ser un dissabte i a partir d'aqui cada dia han hagut cordades escalant aquesta ruta.

Per la meva part, preveient que el pont de l'1 de Maig cauria una avalanxa sobre el corredor, li vaig plantejar a en Marcel per anar el dijous, just un dia abans de la "marabunta". Finalment es va apuntar tambè la Laia.

Dimecres vam arribar al mirador i vam dormir al cotxe (sempre dormo com un tronc al cotxe d'en Marcel). Ens vam llevar d'hora i de nit vam començar a caminar pendents amunt cap a la paret nord. Abans del Dit de Riambau, es fa de dia. Un flanqueix amb força ambient i ja estem dins el corredor on ens adonem de les excel·lents condicions d'una neu dura que ens permet progresar comodament fins la base del primer resalt difícil.

Ens encordem i enfilem aquest diedre glaçat, amb poc gruix de gel però suficient per gaudir d'un bonic llarg. Malgrat ser un dia "laborable", veiem que s'apropen altres 2 cordades, amb les que compartirem l'escalada.

El següent llarg es el millor de la via: una estreta "goulotte" a 70º que finalitza en una vertical xemeneia glaçada. ¡¡Magnífic!!.

Ara li toca en Marcel que s'enfila per un estret corredor a la dreta de la reunió, superant una curta cascada de bon glaç.

Finalment, un darrer llarg difícil on cal superar un primer tram sobre roca, que no dona massa confiança, seguida d'un terreny mixte assequible.

Ja nomès queda remuntar els darrers metres de corredor clàssic fins a la carena, aprop del cim del Calderer, punt culminant del Pedraforca.

Al cim em truca en Javi per proposar-me "anar a escalar el dissabte la Canal del Riambau, que diuent que està en molt bones condicions". Quan li dic on estic es queda destrempat.

Durant el pont, arriben a coincidir fin a 10 cordades al corredor. Es evident que les condicions, desprès de la gentada que em passat per la via, ja no seràn tan bones.

Es el que té de bó i de dolent internet...

ROC DEL BOC. Un racó oblidat a la Cerdanya

2009-04-21T14:52:00.000-07:00

L’alpinista francès Gaston Rebuffat deia que una escalada s’inicia quan comences a somiar amb ella.

Però hi ha vegades que algunes escalades et venen de sobte, sense previsió, sense fer-te una imatge mental de com serà. I això ens va passar amb la bonica i quasi desconeguda escalada del Corredor Central al Roc del Boc o Malaza, a la Cerdanya Francesa.

Tot va començar un dissabte de finals del Març, a última hora de la tarde, desprès que Begoña escalés l’Espectre de Broken a la Serra del Cadí amb un grup dels “d'ex-combatientes” de les Estades per a Joves Alpinistes. L’endemà diumenge em tocava escalar a mi i alguns del grup no teníem clar a on anar. A la via Taixonera de la Serra del Cadí, ja no valia la pena anar-hi (un altre que se m’ha escapat aquest hivern). Ja de nit se m’acut trucar l’Alfons Valls (autèntic guru de la Cerdanya).Va confirmar que a la Taixonera no valia la pena i em va recomanar una via bonica, quasi solitària, de còmoda aproximació i dificultat moderada: “El Corredor Central a la paret Oest del Roc del Boc o Malaza”.

Aquesta vall propera al Circ del Cambre d’Aze, queda eclipsat pel seu popular veí, però amaga a les seves contrades unes vies força interessant. L’Alfons em va deixar anar: “el vam escalar ahir i és mes interessant que la Canal de l’Àliga del Cadí. A mes està en condicions perfectes. Neu dura al corredor i gel blau-verdós a les cascades”.

Amb aquests comentaris ja estava clar a on aniríem al dia següent…

Ens aixequem d’hora i anem en cotxe fins al poblet de Planés, just desprès de Sant Pere des Forcats. Deixem el cotxe al pàrquing de la Gîte d’Ètape: Orri de Planès i allà mateix comença un caminet pel bosc on cal seguir els cartellets indicadors a “l’Orri de Planès". També hi han marques de color groc en algunes pedres i arbres.
El camí està molt bé ja que és utilitzat sovint per “raqueters” i per tant la neu està perfecta per caminar.

En poc més de 2 hores arribem a l’inici del Corredor. Deixem alguns trastos que no portarem a la via i… cap amunt. La primera cascadeta d’entrada és molt fàcil i el fem sense corda, tot i que el gel està molt dur. Reunió de parabolts (oh, la,la!!, estem a França mes amisssss…).

El segon llarg és el més bonic de la via. La canal s’estreta fins a convertir-se en una “goulotte” que es va posant més dreta i amb un gel de pel•lícula fins a una nova…¡¡reunió de parabolts, oh, la, la!!.

Una altra cascada facileta i novament dos lluents parabols amb anella ens donen la benvinguda a una nova reunió. Campa de bona neu i uns 80 mts mes amunt: ¡¡tarari, tarari, els parabols també estan aquí…!! Ara som al peu d’una altre cascada de bon glaç. Desprès de la segona tirada, aquest és l’altre llarg més bonic. Novament la reunió de sobre, està equipada amb parabolts.

Campa de bona neu amunt, petit estretament amb una mica de gel, terreny mixt fàcil i… alehop!!, ja som a la cresta final. Per seguir fins al cim situat cap a a la dreta, cal fer una cresta que li dóna “ambientillo alpí” a l’ascensió.

Per baixar només cal continuar cap a la dreta, fins a trobar un ràpel equipar amb……… ¡¡¡efectivament!!!, un parell de parabolts amb anella!!!.

Finalment només queda baixar per un corredor que en diagonal cap a la dreta, porta quasi fins a l’inici de l'ascensió, on recuperem el material que hem deixat.

En fi, una divertida via, en un paratge poc visitat per alpinistes de casa nostra i que ens va passar desapercebut a les guies de la zona, editades pel Krestes (en català) i pels francesos P. Testas i T. Dulac (en francès).

IZAS-GAVARNIE, LA SETMANA DEL GEL EXPRÉS

2009-04-15T04:28:00.000-07:00

IZAS
A mitjans del Març, ja vaig començar a estar una mica més lliure de feina així que, aprofitant que en Macel ara “té més temps lliure”, li vaig proposar una sortida exprés.
Volia anar a l’Històriad’Eau a Izas, que se’m resisteix. Tinc una mica de pega amb aquesta via ja que mes d’un cop m’han deixar “tirat” quan ja estavem pràcticament en marxa.
Vam sortir de Barna cap a les 8 de vespre d’un dimarts. Cap a les 12 de la nit, muntavem els matassos a la furgo d’en Marcel, a l’aparcament al costat de la carretera a Canfranc Estació. En aquest any de neu abundant, no es podia pujar amb cotxe fins al Col de Ladrones, així que hem de fer l’aproximació des de la mateixa carretera.
Dimecres ens aixequem amb la calma, esmorçem i cap a les 8 del matí començem l’aproximació a la Vall d’Izas. Com que la neu està dura (glaçada en algún tram), ens possem ràpidament al peu de l’Història d’Eau. No ho veiem clar. Els trams claus es veuen molt justos, el gel es blanquinòs i la temperatura està força per sobre dels 0º.

No dubtem en canviar de plans. Les cascades més enclotades es veuen amb gel blau, així que… cap allà!!. En Macel no ha estat mai a Izas, així que escalar la bonica Notre Dame segur que li agradarà.¡¡Encert total!!. La trobem amb un gel molt bó i unes formacions molt estétiques en forma de gran tobogant glaçat.

Per acabar de complertar el matí, escalem tambè Ruta Jacobea, facileta i amb bon gel per la dreta. Al ràpel la corda es traba i tinc que tornar a escalar-la, assegurat… ¡¡per un TiBlock!!.

Fem la tornada d’una tirada i a les 10 del vespre tornema ser a Bcn sopant amb la familia.

GAVARNIE
Un dia de descans i divendres a les 5 de la tarde sortim de Bcn camí de Gavarnie. Aquest cop vaig amb en Pep i en Marc que no han escalat mai a Gavarnie. Amb alguna aturada de camí, arribem a Gavarnie cap a les 12 de la nit. En Marc s’instal•la a l’altell que fa anys que tenim controlat al poble per tal de dormir. En Pep i jo dormim als matalassets del seu cotxe.
Dissabte, madrugón i amb les llums dels frontals ens enfilem cap el mur de Gavarnie. En Pep ha oblidat el seu frontal, així que portem 2 frontals per 3 persones. ¡¡Començem bé!!. Sort de la lluna que ens ajuda en l’aproximació. Decidim fer la clàssica Fluide Glacial a la seva estrena en les cascades de gel de Gavarnie. Tot i ser molt d’hora ja hi ha gent a la part de dalt del primer mur. Deuen anar a fer algún encadenament de diferents murs del Circ.

Encara de nit, en Pep comença el primer llarg i als pocs metres li surt un crampó de la bota. Porta els de Begoña i com que ella calça un 38 i ell un 45, la barra de graduar-los està al limit dels forats i s’arqueja fins que finalment surt. Penjat d’un cargol els arregla com pot i arriba a la primera reunió.
Per pujar, jo no porto frontal, així que vaig mig a les palpentes, il•luminat una mica nomès quan en Pep mira cap avall des de la reunió i quan en Marc mira cap amunt darrera meu.

A la reunió mirem de fer un “apaño” als crampons d’en Pep amb unes vagues primes per tal que s’aguantin millor. Comença el segon llarg camí de la columna directa, quan se li torna a sortir el crampó. Baixa fins a la reunió i li apretem mes els crampons a l’hora que perfeccionem el sistema de vagues. Resulta una mica xapuça però efectiu. D’aquesta manera supera el llarg vertical, ja amb llum de dia.

En Marc fa el tercer llarg, muntant una reunió força penjada i incòmoda, d’un avalakoff que ja esta muntat a la via, afegint algún cargol.

Jo faig els tres llargs següents fins el final de la via. El gel en general ha estat aceptable, amb trams bons però tambè amb trams dolents.

Anem fins a la linia de rapels propera a Frezzante, baixant tanquilament fins al peu del Mur. Hi ha força gent per les cascades. Inclús als Arceaux i algú volta tambè pel segon mur. Des de mig matí, cauen grans troços de gel de l’Overdose i de la banda de Thanatos.
Nosaltres tornem fins el cotxe i cap a casa d’una tirada. A les 11 de la nit del mateix dissabte estem sopant a casa amb la familia.
Han estat unes sortides “exprés”, amb molts kilómetres a l’esquena, però ja savem que “sarna con gusto…”

Segona Pringada o Cantal Patagònic

2009-04-13T17:00:00.000-07:00

Al mes de febrer teniem prevista un altre sortida de cap de semana en colla a una zona de cascades de glaç a França: EL CANTAL.

Feia temps que teniem ganes d’anar a aquesta agradable i bonica zona del Massís Central francés. Haveim vist fotos en revistes, webs i alguns amics tambè havien anat, així que , com diuen al futbol: “aquest any sí”.

En aquesta ocassió la colla va arrivar fins a les 20 persones (3 nens inclossos), però el temps d’aquest hivern boig , va decidir desencadenar un temporal quasi patagònic just aquell cap de semana. Ja l’arrivada va ser tot un sidral amb una forta ventisca a la zona d’autopista mes propera al poble al que anavem. Però on de veritat vam veure com pot ser un temporal similar a escalar a la Patagònia, va ser el dissabte quan, amb una moral tan indestructible com el mal temps que feia, vam decidir apropar-nos igualment fins a les cascades.

Tapats fins a les orelles, vam fer una cómoda però dura (pel mal temps) aproximació. Tal com anavem arrivant, ens anavem quedant a peu de cascada en funció del grau de motivació. Com que en el meu cas era molta, amb en Toni Gómez i en Xavi Pérez Gil, em vaig penjar d’una de les cascades més estétiques de la zona(Coco and Co).

Ja al primer llarg vaig veure del que anava el “percal”. Mur força verticalot entaixonat d’una capa de neu apretada pel vent, però d’una consistència que feia suar a pesar de l’intens fred que teniem a sobre.

Amb més moral que seny, vaig anar guanyant metres en unes condicions força precaries, fins que al dret mur final vaig recuperar una mica del seny oblidat. En aquell moment i en veure com el piolet entrava fins a la creu (tot i els -10º), els peus millor no definir-los i els cargols eren un element decoratiu, vaig decidir fer cas als meus companys de sota que em deien que baixès.

Montar un “avalakoff” per baixar va ser un altre poema ja que vaig haver de fer un gran forat fins a trobar gel prou consistent com per refiar-me de penjar-me d’ell. I això que no soc massa maniàtic en aquests casos. Quan vaig arribar a baix, les cares glaçades dels meus companys deixaven clar que això era una “majarada”.

La majoria de companys del grup, amb més seny, ja havien anat marxant cap el cotxe. Però no tots. Encara quedaven en Marcel, en Mimo i en Pere. Ells van trovar la única cascada que estaba prou enclotada com per poder escalar una mica (tampoc massa) protegits. Un sol llarg que van haver de lluitar-li al temporal i que els va deixar igualment glaçats.

En fí, en aquesta ocassió la sort no ens va acompañar, però el lloc ens va agradar prou com per tenir clar que volem tornar-hi. Això si, haurà d’ésser amb bona meteo ¡¡es clar!!

Un Dragonet de Mar en un món glaçat

2009-04-04T15:44:00.000-07:00

L'Ari es una Dragonet de Mar, apasionada per la muntanya. Un dia va voler ser alpinista i escaladora ... i glaciarista...

En aquest procès, he tingut la sort d'acompanyar-la en algún moment. Vam fer junts la seva primera via llarga en roca. Va venir als Alps per primera vegada amb les Estades de Joves Alpinistes i faltava el bateig de gel que fa temps li tenia promés.

La ocassió va venir als inicis de l'hiven, fent una sortida a les cascades del Pedraforca. Vam fer les clàssiques Il·lussions d'Hivern i Columna del Verdet, però a llargs ja el primer dia!!.

Al dia següent les va tornar a repetit, però ara amb la Begoña. Tambè van anar a llargs, mentres jo feia de cangur amb els nens a Saldes.

A la setmana següent (primers del Gener), ja vam anar a escalar mes "en serio". L'Ari va venir a l'ICE (Ice Climbing Ecrins), una de les trobades de gel mes importants a nivell internacional. Aquest any vam anar una bona colla de 12 persones, amb la idea d'anar repetint l'experiència de sortir en grup, de tant en tant.

El primer dia van haver d'obrir una bona trinxera per arribar al peu de la cascada Bissonours a la Vall de Fournell. Sort que eren una petita colla i ho vam repartir. Les condicions molt dures d'aquesta vall en aquells dies, ens van fer decidir anar a zones mes "populars" al dia següent.

A la cara sud de la Vall de Freissinières, les cascades estaven perilloses així que finalment vam acabar escalant a l'arxiconeguda zona de Ceillac.
Aquí l'Ari es va estrenar en les "llargues distàncies", ja que vam escalar junts els 300 mts de la bonica "Les Formes du Chaos".

Per acabar la temporada de cascades de gel, vam tornar a fer un altre sortida junts. Aquest cop va ser molt aprop de casa, a una cascada interessant i extranyament propera: ES MONTERO, al costat del Pí de les Tres Branques, molt aprop de Berga.

Va ésser una mica "rara" la sortida. Evidentment sempre provocada per la nostra situació familiar.
Primer pujem l'Ari i jo fins a la cascada, que escalem amb bon gel i gaudint-la molt. l'Ari es queda a peu de cascada mentres jo surto corrent torrent avall fins el cotxe, per quedar-me amb els nens, mentres Begoña puja depresa fins a la cascada on l'espera l'Ari per tal que ella tambè la pugui escalar. D'aquesta manera la vam poder escalar tots tres... i els nens s'ho van pasar de conya!!!.

l'Ari es una Dragonet de Mar, apasionada per la muntanya que ja es alpinista i escaladora ... i glaciarista...

La primera pringada

2009-04-03T16:25:00.000-07:00

La primera via que se m'ha escapat aquest hivern ha estat el Corredor Phoenix del Gra de Fajol Gran. Tothom l'ha fet menys jo!!!!!!

De seguida i de manera excepcional, es va possar en condicions. Bona part dels amics i coneguts van sortir disparats per escalar-la. Al principi vaig estar una mica "a la parra". La feina i les obligacions familiars no m'ho vam permetre. Quan vaig començar a espabilar, la cosa ja s'estava deteriorant. Inclús els "Trio Tronchois" va anar un dissabte que jo no podia. A la nit els hi vaig preguntat com estava per anar tot sol i m'ho van desaconsellar.

Igualment i encara amb molta moral, vaig anar a provar-ho a finals d'any. Em vaig apuntar a una sortida de l'Albert en Nacho i en Nonell. Els dos primers anaven a la Conrado-Altamira, una via que vaig fer fa uns 20 anys i que aquest hivern tambè ha estat "de moda". En Nonell l'havia fet la setmana anterior, així que va ser fàcil proposar-li anar al Phoenix.

El dia va sortir amb fort vent i molt fred. Malgrat tot ens hi vam ficar. Desprès de batallar una bona estona amb un primer llarg, ja molt deteriorat i exposat, baixo fins a peu de via. En arribar, en Jordi em fa una foto de la cara. La tinc totalment glaçada i de les celles em penjen troços de gel.

Prova ell una mica mes a l'esquerra i tambè acava baixant. Definitament, s'ens ha escapat la via aquest hivern.

Per no marxar amb les mans buides, anem cap a la dreta i escalem la divertida Canal Astaroth. En algun moment, el fort vent ens aixeca les cordes al flanqueix que porta a la goulotilla final, bonica i divertida.

En fí. Un altre any hauré d'estar més al lloro!!!

Un bon hivern

2009-04-02T13:42:00.000-07:00

Com que "lo mio es el hielo", aquest hivern ha estat "luxuriós". Gel i neu a dojo als Pirineus, per compensar les dues darreres temporades. La llàstima es que no l'he pogut aprofitar com m'haguès agradat, per què les obligacions de pare responsable i que he arribat tard en alguna ocassió, no m'han deixat. De tota manera, el cuquet al menys l'he matat.

La veritat es que la cosa prometia quan al Novembre ens enfilavem per la primera via mes o menys glaçada.

Va ésser en un lloc un tant extrany per a l'alpinisme, com son les pistes d'esquí de Massella, a la Cerdanya. En un petit clot, dins dels dominis de les pistes, s'hi troba el Corredor Sinatra, que amb les condicions de primers de temporada, estava mes atractiu que a plena temporada quan la neu es mes abundant (especialment aquest any) i perd d'interès.

Va ésser una sortida "love alpinist" per què ha estat la única vegada en que Begoña (la meva dona) i jo ens hem pogut encordar junts aquest hivern, gràcies a que els avis es van quedar amb els nens. No ho fan gaire sovint i així ho volem nosaltres.
A més, ens va acompanyar una altre "mare" que tambè es va agafar festa: L'Ingrid.

Desprès d'encigalar-nos a l'aproximació (pujem per una vall mes a la dreta de la que toca), fent una excursió mes llarga del previst amb els esquís, Begoña s'enfila pel primer llarg, plena de motivació. La doble maternitat (els hem tingut seguidets) no li ha permés calçar-se gaire els crampons els darrers anys.

Un altre llarg amb "ambientillo" i finalment una campa fins a la única reunió equipada de la via i que es monta... ¡¡¡a una valla de la part superior de les pistes!!!.
Desprès, baixadeta per les pistes i cap a casa amb els nens.

No ens donaràn el Piolet d'Or per l'activitat, però vam riure i ens ho vam passar molt bé!!

Qui m'ho havia de dir

2009-04-02T13:12:00.001-07:00

Estic clicant a l'ordinador i estic pensant... "qui m'ho havia de dir!!!!". Fa quatre dies despotricava dels temes informàtics i ara estic aquí fent-me un blog. I el que es pitjor... ¡¡fent-me el segon blog!!.

Fa messos els de Desnivel em van enredar per començar a escriure a un dels blogs vinculats a la seva web: (www.rafavadillo.desnivel.com), però la veritat es que allà em tallo una mica d'escriure. ¡¡Hi ha tants bons alpinistes i escriuen coses tan....!!. En fí, que em talla i al final no escric gaire.
Ja els hi deia quan em van trucar, que jo ara estic plena i voluntariament dedicat a una activitat d'alt nivell, com es ser pare de dos criatures petites i tinc menys temps per a l'alpinisme. En aquestes circumstàncies, el nivell baixa en picat.

I vet aqui que en un rampell, m'he obert aquest altre blog per escriure sense complexes, del que faig en aquests moments i en aquestes circumstàncies.

A veure el que em dura el rampell i si realment escric alguna cosa que no sigui d'any en any, así que... vamos pallá!!!!!!!.